ÉTIENNE DE LA BOÉTIE: SERVITUD I DESOBEDIÈNCIA (II)

Ve de la primera part: Éttiene de la Boétie: Servitud i desobediència (I)

El Discurs sobre la servitud voluntària d’Étienne de la Boétie no va ser la primera obra en plantejar el problema del domini i l’obediència. La qüestió de la desobediència és tan antiga com la reflexió política i ja Sòfocles (495-405 aC), a la seva tragèdia Antígona, la va justificar a través de l’oposició entre les lleis tiràniques i les divines. A l’antiguitat grega i romana el poder era vist com una conseqüència natural de l’ús de la força. La tirania era considerada com la degradació natural de la monarquia, que havia de ser combatuda perquè era perjudicial per al conjunt de ciutadans lliures. Això els va portar a experimentar amb formes mixtes de govern.

A l’època medieval, el poder terrenal es considerava derivat de poder diví, per tant, mai podia ser absolut sinó que havia de ser limitat en la pràctica. Tota persona estava sotmesa a alguna autoritat superior, i tot poder terrenal estava regulat mitjançant alguna ordenació jurídica. La societat medieval es va caracteritzar per ser de tipus contractual o pactista, estant clarament codificats els drets i les obligacions de senyors i vassalls, i existint sempre una autoritat superior capaç d’arbitrar en cas de desacord. Així, quan es traspassaven certs límits morals o quan els senyors no complien la seva part del pacte, els vassalls tenien dret a resistir-se. Sorgí tota una tradició medieval que justificava la violència pública davant el poder il·legítim i fins i tot arribava a promoure l’assassinat de monarques infames. Es va desenvolupar una doctrina del tiranicidi que es remunta a Isidoro de Sevilla (560-636) i que travessa  l’Escolàstica medieval amb personatges com John de Salisbury (1115-1176).

La vella societat contractual va començar a deixar pas a l’Estat modern. Amb la decadència del papat i de l’Imperi, els monarques del segle XVI es veien lliures de deures ètics i límits legals, ja no hi havia cap instància superior a la que apel·lar més enllà del governant. Va ser també l’època en que la política va començar a ser estudiada per dret propi, i no com una branca de la teologia o de la moral. Durant el Renaixement, els principis divins i hereditaris del poder havien començar a ser qüestionats, i els poderosos es van veure forçats a acceptar els consells d’experts en la matèria.

El més destacat d’aquests experts fou Maquiavel (1469-1527), que és el precedent més directe del Discurs de La Boétie, tant pel que fa a l’estil, una retòrica farcida de referències a l’antiguitat clàssica; com pel que fa a la tesi, que es desprenia de forma implícita a El Príncep (1513), de que el poder només pot existir si es nodreix del consentiment dels súbdits. Però mentre el florentí es dirigia al governant advertint-lo dels perills d’excedir-se en la injustícia i aconsellant-lo per a forçar el consentiment; La Boétie, es dirigeix a les masses i les exhorta a retirar el suport als tirans injustos i fer una revolta pacífica contra el govern il·legítim. Per al pensador francès, l’únic  que cal per acabar amb la tirania és que el poble es decideixi a ser lliure, aquesta és la gran novetat aportada pel seu discurs:

“Us afebliu perquè sigui més fort i us tingui més toscament lligats amb regna curta. I de tantes indignitats que ni els animals mateixos no suportarien, us en podríeu deslliurar si intentéssiu, no alliberar-vos, sinó només desitjar-ho. Decidiu no servir-lo més, i ja sereu lliures.”

La Boètie, que no comptava amb més de divuit anys quan va escriure el seu discurs, mai no el va publicar. En acabar els estudis va gaudir del favor del monarca i es va dedicar a la política, posicionant-se en un conservadorisme moderat; però, després de la seva prematura mort, el seu discurs va seguir un camí propi i va ser emprat pels que havien estat els seus adversaris polítics. Van ser els hugonots més radicals els primers en publicar-lo de forma anònima en diversos pamflets com Reveille-Matin des François (1574), que atacaven les posicions catòliques que havia defensat La Boétie.

Però aquells calvinistes no podien limitar-se a reivindicar la desobediència de les lleis injustes. Amb l’agudització dels enfrontaments entre catòlics i protestants i, més concretament, amb la massacre del dia de Sant Bartomeu a París, es va fer palès que davant una monarquia que amenaçava, no només l’existència de la nova església calvinista, sinó també la vida física dels seus membres, els hugonots estaven obligats a complementar la seva oposició teològica amb una oposició política, i a fonamentar doctrinalment el dret de resistència i de rebel·lió. L’any 1573 apareix l’obra Francogalia de François Hotman, considerada el primer programa polític dels hugonots i una de les primeres mostres teòriques de rebuig a l’absolutisme, en la que es parlava del vincle contractual entre governants i súbdits, i del dret d’aquests a alçar-se en rebel·lió si el pacte era violat. Théodore de Bèze a el De Iure Magistratum (1574) també emmarcava els supòsits legals que autoritzaven a la resistència, i defensava l’existència d’uns drets humans inviolables i d’un poder judicial independent. La influència del Discurs va ser decisiva en l’obra d’aquells monarcòmans hugonots que, en plena construcció de l’Estat modern, revifaren la doctrina del tiranicidi però també assentaren moltes de les bases de les futures democràcies representatives.

La reflexió d’aquests i altres monarcòmans com Althussius o Plessis-Mornay, va ser resultat d’una situació política extrema, un abús de poder despietat en el context de les guerres de religió. Els seus textos eren estretament legalistes, ajustant-se a demandes concretes de drets i llibertats a la França governada per la casa de Guisa. El discurs de La Boétie, en canvi, no era un atac a una tirania concreta, sinó que, en desvetllar els mecanismes ocults de la dominació, era una atac a totes les formes d’opressió. El pensament de La Boétie, fou més abstracte, més universal i, com explica Rothbard, encara més radical en apostar per la desobediència civil massiva i no violenta com a mètode derrocament del tirà.[1] Per això la seva influència es deixaria veure en la defensa del dret a la rebel·lió de John Locke, en la desobediència civil de Thoreau, i en tot el pensament llibertari.

Avui el Discurs ens segueix interpel·lant perquè les formes de dominació que s’han succeït des del segle XVI fins a l’actualitat, segueixen comportant-se segons el mateix esquema descrit per aquell jove estudiant de divuit anys. Continuem trobant exemples de les versions totalitàries de la tirania que es van desenvolupar al segle XX, en les que el control de la informació i el culte al líder dels que parlava La Boétie, poden assolir cotes tan elevades com les de l’actual Corea del Nord. En altres latituds, la tirania no és tan personalista i hermètica com la de Kim Jong-Un, els centres de poder han esdevingut més difusos i les formes de dominació més subtils. Mitjançant l'educació a mida de les demandes del mercat, els entreteniments narcòtics a televisions i estadis, i el foment d'un hedonisme consumista; es busca l'acceptació acrítica de la societat, que és la versió actual de la servitud voluntària, arrelar la creença que no podem fer res per canviar la realitat i només podem adaptar-nos a ella. El principal objectiu dels nous senyors és aconseguir que les relacions de domini i submissió siguin percebudes com l'ordre natural del món.

Avui, La Boétie ens segueix advertint de la facilitat amb la que els nostres impulsos de llibertat poden ser fàcilment domesticats. Ens segueix advertint que sempre hi haurà qui intenti convèncer-nos d’acceptar una realitat que li es favorable, i de la nostra tendència a acceptar aquesta realitat per injusta que sigui. Bé, per injusta que sigui no, la història ens mostra que hi ha uns límits d’injustícia que poden desencadenar la desobediència massiva, ja sigui en la seva forma pacífica o en la de revoltes violentes. La desobediència es mostra com un dels principals motors de la història, una història en la que sempre acaba ressorgint la tan humana tendència a la servitud.

---

[1] ROTHBARD, MURRAY N.  “Ending Tyranny Without Violence”, http://www.lewrockwell.com/1970/01/murray-n-rothbard/overthrowing-the-state/

ÉTIENNE DE LA BOÉTIE: SERVITUD I DESOBEDIÈNCIA (I)

"De moment només voldria entendre com és possible que tants homes, tants burgs, tantes ciutats, tantes nacions, suportin de vegades a un sol tirà que no té més força de la que ells li donen, que només pot perjudicar-los mentre ells ho vulguin suportar i que no podria fer-los cap mal si deixessin de tolerar-li tot, com el toleren per no contradir-lo."

L’any 1548, a la Guiena, va tenir lloc l’anomenada Revolta dels Pinauds, o Revolta de la Gabella. La gabella, l’impost que gravava la sal, era un dels impostos més odiats a França, no només pel fet  que la sal era un bé indispensable, també perquè el seu comerç era monopoli de l’Estat i perquè els encarregats de recaptar-la eren sovint corruptes. L’extensió de l’impost al sud-oest francès, zona de maresmes on tradicionalment s’havia comerciat de forma lliure amb la sal, va provocar una sèrie de detencions per contraban i petites revoltes que desencadenarien la gran revolta del 1548.

Els recaptadors de l’impost van ser caçats i assassinats a diversos pobles de la regió alhora que a Bordeus, la capital, van esclatar violents disturbis i van ser assassinats el governador del rei i una vintena d’oficials. El rei Enric II, per tal d’imposar un càstig exemplar, va enviar un exèrcit comandat per Anne de Montmorency a esclafar les insurreccions i va reprimir fortament la ciutat de Bordeus. S’hi va suspendre el parlament, es van requisar les armes, i es van imposar unes multes exorbitants. Cent quaranta persones van ser condemnades a mort, moltes altres van ser assotades mentre als camps, els líders rebels eren penjats.

Va ser, probablement, tot aquell context de desaforada repressió el que va inspirar a un molt jove estudiant d'advocacia de la Universitat d’Orleans a preguntar-se com la voluntat de tot un país podia ser doblegada per la d’un sol home. D’aquelles reflexions en va sorgir el Discurs sobre la servitud voluntària, un pamflet escrit per Étienne de La Boétie (1530-1563) que va marcar l’inici de la teoria política francesa.

La Boétie va voler desentranyar els mecanismes psicològics que porten als pobles a sotmetre’s a la voluntat d’un sol home, per més cruel i arbitrària que sigui. Una servitud de la qual podrien deslliurar-se’n fàcilment donada la correlació de forces. En altres paraules, vol descobrir el misteri de l’obediència civil, que porta a la massa a restar esclavitzada, a donar el consentiment a la pròpia opressió i subministrar al tirà els instruments per dur-la a terme. La servitud voluntària és un “vici monstruós” contrari a la raó i a l’impuls natural envers la llibertat.

Per a La Boètie el principal motiu que porta a la servitud voluntària és el costum. Els que neixen en l’esclavatge i no han conegut una altra situació, prenen aquesta per l’ordre natural o la voluntat divina, i no sospiten la pròpia capacitat per a canviar una realitat injustament desfavorable. Acostumats a l’esclavitud, els homes perden el valor de lluitar per la llibertat, encara més, perden el valor de desitjar-la.

Els tirans, per la seva part, empren diversos sistemes per a perpetuar l’obediència. Des d’una mistificació del governant que atribueix un origen diví o mític al seu poder; fins a la provisió assistencial d’aliments i d’entreteniment de baixa qualitat, el panem et circenses de l’Antiga Roma; passant per la restricció de l’accés a l’educació, la repressió de la dissidència i el manteniment d’una casta jeràrquica d’empleats estatals que venen la seva fidelitat a canvi de privilegis. Així, el desig natural de llibertat de l’ésser humà és doblegat per la força del costum sumada a la propaganda ideològica, els espectacles narcòtics i l’obstaculització del lliurepensament.

Es tracta d’una obra paradoxal en diferents sentits. Començant per un títol que confronta dos termes en principi antagònics com “servitud” i “voluntària”. És en aquest punt on radica l’originalitat de l’obra de La Boétie, en entendre que la tirania és una conseqüència de la voluntat dels súbdits i no de la del tirà. D’aquesta tesi se’n desprèn una visió pessimista de l’ésser humà, pel fet de no poder evitar caure en el vici de la servitud arribant a condicions del tot indignes. Aquesta visió pessimista contrasta amb l’optimisme antropocentrista que imperava entre els humanistes del Renaixement, i situaria a La Boétie en la línia de pensadors posteriors com Thomas Hobbes. Però del Discurs també es desprèn una exhortació a deslliurar-se de la tirania i certa esperança en el paper de l’educació i del lliurepensament, i això el situaria en la línia de l’humanisme dels il·lustrats del segle XVIII.

Encara podríem assenyalar una altra paradoxa més: tot i que després d’acabar els seus estudis La Boétie es va convertir en un fidel servidor de l’ordre i de la llei, el seu escrit es va convertir en una crida a la desobediència fonamentada en un dret natural a la llibertat; una crida que, encara avui, manté un gran poder subversiu.

ORGULL I NACIONALISME

En unes declaracions recents, Esperanza Aguirre afirma que l’educació no ha de servir per manipular sinó per instruir, els nens han d’aprendre “a sumar, a leer y la historia verdadera, no la que inventan los nacionalistas". Fins aquí cap objecció, però després afegeix: "España es una gran nación, con 3.000 años de historia. Eso lo tienen que saber los niños", i es va quedar tan ampla.

En el debat sobiranista, es produeix un fet ben curiós. Mentre el nacionalisme català o el basc no tenen cap problema en acceptar que defensen una ideologia nacionalista, a l’altra banda es troben un nacionalisme que nega que és nacionalista. Aquesta jugada li serveix per poder utilitzar l’abundant literatura que critica la ideologia nacionalista en general (per idealista, sentimentalista, irracional, etc.) contra el cas concret del nacionalisme català, sense haver d'acceptar aquestes crítiques en contrapartida.

Defensar que a l’Estat espanyol només hi ha i hi ha d’haver una única nació, és una forma de nacionalisme, per més que s’entossudeixin en negar aquesta evidència. Ser no-nacionalista podria ser defensar un Estat plurinacional, o defensar el cosmopolitisme deixant de banda debats identitaris, però no es pot afirmar que un és no-nacionalista quan s’afirmen coses com les que diu l’ex-ministra de Cultura.

Però que neguin ser nacionalistes contra tota evidència, no és, al meu entendre el més greu del cas, sinó el fet que fins i tot neguin, també contra tota evidència, que el nacionalisme espanyol existeixi. Si una ideologia no existeix, no pot distorsionar la percepció de la realitat, i no pot entrar en contradicció amb altres ideologies de la dreta espanyola com el neoliberalisme, per exemple. És per això que no veuen cap problema en espanyolitzar els nens catalans. Si no hi ha una ideologia nacionalista espanyola no hi ha cap inconvenient a ensenyar que només existeix una nació a l’Estat Espanyol, que això de l’autodeterminació només és un dret del poble espanyol, etc. Tot això no és adoctrinar, és explicar la veritat, perquè ells copsen la realitat sense cap mena de biaix ideològic i qualsevol altra cosa és manipulació i sectarisme. Potser és d’aquesta capacitat per conèixer la veritat d’on prové l’aire de superioritat que es desprèn de les declaracions de dirigents del Partit Popular com Aguirre, Montoro o Wert.

L’actual ministre de Cultura, va matisar la seva voluntat d’espanyolitzar dient que el que vol el seu govern és que els nens se sentin tant orgullosos de ser espanyols com de ser catalans. I això ho volen aconseguir ensenyant la història tal com és? Com si en tota història no hi hagués tants o més motius de vergonya que d’orgull. Com va dir Bernard B. de Fontenelle, l’orgull és el complement de l’ignorància. Segurament, sobretot en el cas d’un polític, no hi ha pitjor ignorància que la de no conèixer-se a un mateix, no acceptar les pròpies febleses o que els propis sentiments i prejudicis puguin afectar la visió de la realitat.

Bernard Le Bovier de Fontenelle (1657-1757)

Hi ha qui defensa l’orgull com una virtut, com la filòsofa Ayn Raid, però es tracta d’un orgull que prové de portar una vida conseqüent amb uns valors morals. Aquest és el cas del personatge de Darcy a Orgull i prejudici de Jane Austen, però no el del cas que ens ocupa, aquest és l’orgull de qui es sobrevalora per damunt dels altres perquè es creu en possessió de la veritat. La manca de veritables virtuts com l’humilitat o la prudència, pot ser aguditzada quan s’ostenta el poder; aleshores esdevé hybris, el més semblant a cometre un pecat a l’Antiga Grècia, quan la supèrbia provoca un menyspreu temerari envers els altres. En personatges com en Wert o en Montoro, aquesta supèrbia es manifesta en tot el seu esplendor.

És per tot això que el diàleg entre els dos nacionalismes és fa impossible, perquè com a mínim una de les dues parts no contempla la possibilitat d’equivocar-se,  com explicava Bertrand Russell sobre Oliver Cromwell[1]; i també és un dels motius pel quals la causa del nacionalisme català va sumant adeptes, i és que aquest nacionalisme espanyol que ara té el poder a Espanya resulta especialment antipàtic a Catalunya, tant per als nacionalistes com per als que no ho són.

---

[1] «Creo que quizás una de las cosas más sabias que jamás se hayan dicho fue pronunciada cuando Cromwell dijo a los escoceses, antes de la batalla de Dunbar: "Os lo ruego por las entrañas de Cristo: creed posible que estéis equivocados". Pero los escoceses no creyeron tal cosa, y entonces tuvo que derrotarlos en la batalla. Es una lástima que Cromwell nunca se haya hecho la misma observación a sí mismo. » (BERTRAND RUSSELL, Ensayos impopulares, Capítol 10).

DEL MECANICISME A LA RELIGIÓ ECONÒMICA (II)

Tot i que s’acostuma a suposar que el pensament modern va néixer en oposició a l’aristotelisme ortodox, el cert és que ho va fer en oposició principalment al paradigma naturalista-animista que dominava en el Renaixement tardà, amb pensadors com Giordano Bruno o Tomasso Campanella. Fora dels ambients acadèmics on sí que dominava l’aristotelisme i l’autoritat del text bíblic, la “filosofia natural” dels humanistes estava  influïda pel neoplatonisme i l’hermetisme[1], i no distingia entre ciència, metafísica i màgia. De fet, la màgia, la càbala, l’alquímia i l’astrologia, van ser decisives durant els primers passos del mecanicisme i la Nova Ciència, i no es podria entendre la revolució Científica sense elles.

La commoció que va significar la cosmologia copernicana i els nous descobriments navals, van fer trontollar la terra sota els peus dels europeus. Per un costat es qüestionaven totes les interpretacions tradicionals, però per l’altre, les noves experiències eren rebudes sense cap sentit crític.  S’estava disposat a donar crèdit a tot allò que es veia o es llegia, no hi havia cap llei o norma que separés el possible de l’impossible. Dominava una experiència del món crèdula, que s’explicava des de l’animisme i la màgia: el món era un gran animal amb consciència del qual se’n podia esperar qualsevol cosa, i només el coneixement de les forces ocultes podia comportar un cert domini de la naturalesa.  La totalitat del cosmos estava regida per estranyes forces de tipus animal que es movien per la simpatia o l’antipatia de les seves parts, en un dinamisme impossible de preveure i que només permetia la descripció de les seves manifestacions i la seva recopilació testimonial.

Joseph Wright of Derby (1734-1797): The Alchymist in Search of the Philosophers' Stone Discovers Phosphorus http://www.artexpertswebsite.com/pages/artists/wright.php


Als inicis del segle XVII la hipòtesi del “gran animal” es va començar a substituir per la hipòtesi del “gran mecanisme” en agafar-se com a model explicatiu la tecnologia més desenvolupada del moment: la mecànica, amb els seus rellotges i autòmats. El mecanicisme concebia un univers format per parts articulades en moviment en una relació de causa-efecte entre elles. El canvi de metàfora permetia reduir la realitat a lleis matemàtiques i aprofitar així tot el coneixement matemàtic acumulat per l’ocultisme pitagòric i les especulacions cabalístiques. Gracies al treball de Galileu i Kepler, la Ciència que fins aleshores s’havia limitat a una minuciosa acumulació de dades, va ser capaç de començar a formular les lleis físiques del “Gran Llibre de la Naturalesa”.

Els bons resultats de la hipòtesi mecanicista, tant a l’hora de predir fenòmens com en la seva aplicació tècnica, van permetre acomplir en certa manera l’ideal màgico-alquímic de domini de la naturalesa, l’antiga recerca del coneixement per predir i controlar les forces del “gran animal”. El mateix Descartes, que va ser qui va fer la formulació més nítida del mecanicisme, també personificà aquella  voluntat de domini. Ell volia estendre la fiabilitat de les matemàtiques a tota la resta del coneixement. El seu mètode havia de permetre a l’individu modern fer-se l’amo de la naturalesa superant totes les limitacions que aquesta l’imposava.  Una de les seves principals motivacions era similar a la dels alquimistes, trobar la manera d’allargar la vida de forma indefinida. Així, el model mecanicista aviat es va aplicar també a l’estudi del cos humà (com de fet ja havia fet Leonardo), revolucionant el  camp de la medicina, on es va produir una revolució gairebé tan important com la que es va dur a terme en astronomia.

La raó i el mètode científic es van convertir en els grans instruments per perpetuar la voluntat de poder dels mags renaixentistes que, amb la Il·lustració, va adquirir un caràcter més obert. La ciència va ser concebuda com un discurs alliberador: el domini de la naturalesa estava al servei de la humanitat i era també una forma de combatre les formes de domini ideològic basades en la ignorància i la superstició. Cap el 1690 la revolució científica ja s’havia culminat pel que fa a la teoria[2], ara el que calia era divulgar aquells coneixements i treure’n profit per al progrés envers la felicitat humana. El desenvolupament de la ciència havia de permetre el domini complet de la naturalesa mitjançant la seva aplicació tècnica, mentre que el coneixement aplicat a l’home i a la societat havia de permetre l’evolució política i social, que es retroalimentaria a través de l’educació de les noves generacions en un progrés d’abast inimaginable.

La fe mecanicista en la capacitat de la raó i la tecnologia per permetre a la humanitat triomfar per sobre de totes les limitacions naturals, ha perviscut fins als nostres dies a través de mites com els de Frankenstein fins a arribar als cyborgs i viatges interestel·lars de la ciència ficció. Com els antics alquimistes que dedicaven les seves vides a la recerca de la font de l’eterna joventut, ara es creu que gràcies al coneixement científic i a la tecnologia serem capaços de superar les imposicions de les lleis de l’entropia, i superar l’escassetat de recursos i la crisi energètica a que condueix el dogma del creixement econòmic. Com explica Roegen, la tesi favorita dels economistes, ja siguin liberals o marxistes, és que el poder de la tecnologia no té límits: sempre serem capaços de trobar substituts a un recurs escàs i d’augmentar la productivitat de qualsevol tipus d’energia i material. Donat que, gràcies al desenvolupament dels mitjans d'explotació agrícola, es va evitar que es complissin les catàstrofes anunciades per Malthus, es confia que es podran seguir superant les limitacions que surtin al pas. Per als fanàtics del creixement insistir en l’existència d’un límit a la capacitat tecnològica significa negar el poder de l’home per influir en el progrés.[3]

L’antic model màgic d’interpretació de la natura va sobreviure al mecanicisme en forma de sectes esotèriques minoritàries i, en molts aspectes, en la religió econòmica. Les elits del món financer que veuen l’economia com un organisme viu que creix i creix de forma indefinida, es comporten com les antigues sectes dedicades a la màgia obscura. Els nous mags de les finances creuen estar en possessió del coneixement ocult que permet preveure i dominar els moviments del “gran animal”; només els escollits poden ser iniciats en el llenguatge hermètic i la matemàtica cabalística que permeten predir les manifestacions de les forces ocultes: els fluxos de capital que creen les grans riqueses.

Amb les matemàtiques i la tecnologia més avançades al seu servei els mags de l’economia financera han creat una realitat: la dels fluxos de capital a escala global, una realitat en la qual tot allò que no forma part de les transaccions de capital no existeix. Han creat una realitat a mida i han aconseguit fer creure a la resta dels ciutadans que el coneixement dels seus mecanismes escapa a les seves capacitats. Els mags de les finances són la casta sacerdotal de la religió econòmica, són també els assessors als qui el poder polític acudeix per prendre les decisions relacionades amb l’economia. Segles després de posar-se en marxa el projecte il·lustrat que havia de separar definitivament la raó de la fe, resulta que els més devots de la religió del capital són, precisament, aquells que prenen les decisions polítiques; i ho fan sense atendre a criteris que no siguin els d’eficiència i productivitat, i sense tenir en compte cap consideració ètica ni fer cap referència a objectius socials.

De forma recurrent els aprenents de bruixot perden el domini de la seva màgia i les bombolles que han fet créixer amb ella esclaten de forma violenta i cruel. Els efectes de les explosions els reben els que viuen en l’economia real, però són perfectament assumibles pels mags, que s’asseguren que les seves posicions de domini no es vegin afectades per les crisis que provoquen. Han aconseguit que les altres realitats quedin per sota de la seva i han creat les regles del joc per tal de guanyar sempre.

BIBLIOGRAFIA

FEBVRE, L., “Los orígenes del espíritu moderno: libertinaje, naturalismo y mecanicismo”, a Erasmo, la contrarreforma y el espíritu moderno, Barcelona: Ediciones Martínez Roca, 1970.

REALE, G. i ANTISERI, D., “Del Humanismo a Descartes”, a Historia de la Filosofía II, Tomo 1, Barcelona: Herder, 2010.

SHORTO, R., Els ossos de Descartes, Barcelona: La campana, 2009.

TURRÓ, S.,  Descartes. Del hermetismo a la nueva ciencia, Barcelona: Anthropos, 1985.

TODOROV, T., El espíritu de la Ilustración, Barcelona: Galaxia Gutemberg/Círculo de lectores, 2008.              

---

[1] Per al platonisme renaixentista, amb Ficino al capdavant, una de les autoritats era el Corpus Hermeticum, considerat antiquíssim i atribuït a Hermes Trimegist, malgrat tractar-se d’una falsificació del segle II d.C. amarada de platonisme i cristianisme primitiu. El fet d’atribuir-li veracitat va portar a creure que Jesucrist i Plató eren portadors d’una saviesa molt més antiga. Va succeir el mateix em els Oracles Caldeus, atribuïts a Zoroastre, i amb els Himnes Òrfics, atribuïts a Orfeu. Els tres texts van ser donats per autèntics i van contribuir a l’acceptació de la màgia, l’alquímia i la teúrgia, i que molts pensadors com  Marcili Ficino, Pico della Mirandola, o Agrippa,volguessin fer-les compatibles amb el cristianisme.
[2] L’any 1687, Newton va publicar els seus Principis de filosofia natural, que van significar la culminació de les pretensions arrelades al renaixement de comprendre les lleis naturals a través de les matemàtiques.

[3] NICHOLAS GEORGESCU-ROEGEN: "Energy and Economic Myths" , Southern Economic Journal 41, no. 3, January 1975)

http://www.jayhanson.us/page148.htm

DEL MECANICISME A LA RELIGIÓ ECONÒMICA (I)

Als anys 70 del passat segle, el matemàtic i economista Nicholas Georgescu-Roegen,[1] va voler canviar el paper que en la teoria econòmica jugava la naturalesa, relegada a ser una font infinita de recursos posada al servei de l’ésser humà. El matemàtic i economista romanès va criticar el fet que els economistes neoclàssics havien adoptat un model mecanicista per a explicar els processos econòmics.

El mecanicisme va ser la concepció de la naturalesa que es va imposar durant el segle XVII segons la qual, l’Univers s’ha d’entendre com un sistema mecànic, compost per matèria i moviment. Els éssers naturals i els fenòmens físics són com a artefactes compostos per parts més simples que es relacionen per causa i efecte, seguint un sistema de lleis que poden ser descobertes gràcies a l’ús de la raó i les matemàtiques.

Per a Roegen, la mentalitat mecanicista es clarament identificable en el nucli de l’economia capitalista moderna. El pensament econòmic tradicional, tant en la seva forma liberal com en la marxista, estudien els fenòmens de la realitat econòmica individualment, com si fossin reversibles i tendissin a assolir punts d’equilibri en els que es maximitzen beneficis, utilitats o interessos individuals. La confusió de "desenvolupament" i "creixement" és una de las principals conseqüències d’aquesta mentalitat mecanicista que només té en compte allò que sigui quantificable.

Per al matemàtic i economista romanès , ja havia arribat l’hora de que en l’àmbit de l’economia es canviés de paradigma com s’havia canviat en l’àmbit de les ciències naturals amb l’aparició de la termodinàmica i de les teories d’Einstein. Roegen va trobar en la llei de l’entropia una llei econòmica essencial, que el va portar a desenvolupar els concepte de “decreixement” i de “bioeconomia” i que van ser de gran influència en el moviment ecologista. 

Resumint, el que ens diu la llei de la entropia és que en totes les transformacions energètiques es dissipa energia (l’energia disponible passa a ser energia no disponible), i que tota transformació en el medi natural comporta una degradació irreversible dels recursos. La Terra no és un sistema tancat, sinó que intercanvia energia amb la resta de l’Univers, de la mateixa manera que la societat humana no està separada de la realitat física. Per aquests motius, l’àmbit econòmic no pot escapar de la irreversibilitat dels processos químics i cal acceptar l’existència d’uns límits per al creixement econòmic. Les societats es desenvolupen, però no creixen si no és en nombre de individus; el creixement és quelcom propi dels éssers vius que neixen, creixen es reprodueixen i moren. Malgrat això, l’economia mecanicista es fonamenta en una ingènua creença en el creixement perpetu, que oblida la inevitable degradació de la matèria i la pèrdua d’energia.

La obvietat  de que no hi pot haver un creixement infinit en un sistema finit, que ja havia aplicat a l’economia  John Stuart Mill al segle XIX i que Roegen va tornar a posar  a damunt de la taula fa més de quaranta anys, segueix sense ser acceptada avui en dia. Per què ? Al meu entendre la resposta es troba en el fet que el pensament econòmic ja fa temps que va esdevenir una mena de pensament religiós, motiu pel qual les seves contradiccions i  incongruències no poden ser acceptades fàcilment pels sacerdots i els fidels. L’aparició d’aquesta religió i la manera en que es va estendre fins a dominar el món occidental també està íntimament relacionada amb l’esdevenir del mecanicisme.

Els mecanicistes dels segle XVII van descobrir que la meravellosa màquina desmuntable que era la naturalesa revelava els seus secrets sempre i quan és sàpigues observar i descobrir-hi les combinacions aritmètiques i geomètriques que lliguen les seves parts. Van desenvolupar una metodologia per a aconseguir-ho, i van originar així la Revolució Científica. L’aplicació de la hipòtesi mecanicista va suposar grans descobriments que van canviar la imatge del món i de l’ésser humà, topant amb les imatges establertes per les Sagrades Escriptures segles enrera. La Nova Ciència no es conformava amb  posar en qüestió alguns dels postulats de l'Església, sinó que també convidava a adoptar una actitud crítica poc compatible amb el dogma. Els lliurepensadors van començar a abraçar formes de deisme, panteisme i ateisme mentre somiaven una societat lliure de misticisme.

René Descartes (1596–1650) va fer grans aportacions a la ciència mecanicista, però també va ser el principal responsable de la seva imposició en el pla ideològic. Es va adonar aviat de que la nova ciència mecanicista no casava amb la vella metafísica aristotèlica, i va trobar la manera de donar-li un fonament metafísic nou, creant la metafísica del subjecte i inaugurant així la filosofia moderna.

Descartes va separar la part a la qual es podia aplicar la hipòtesi mecanicista de la que no, el món material de l’espiritual. Ambdues parts compartien una cosa, la racionalitat; això és el que permetia que a través de la raó geomètrica es poguessin descobrir les lleis que regien la naturalesa. L’existència d’un Déu benèvol garantia la racionalitat de la realitat i justificava la fiabilitat del coneixement científic. Aquesta capacitat específica de l’home, la racionalitat, seria la base de la creença en la dignitat de l’home per damunt dels altres éssers. Una creença heretada de l’humanisme renaixentista, que havia situat l’home al capdamunt de la Creació.

L’ordre racional establert a la Creació va ser la base metafísica que va permetre creure en la capacitat humana per donar un curs racional a la història, i en la millora continuada de la societat en l’aspecte econòmic, cultural i, sobretot, moral. La idea cartesiana d’una aplicació de la racionalitat tècnica per a la salut i el benestar es va complementar amb el desenvolupament d’una consciència històrica, donant lloc a la idea de progrés il·lustrat. Els il·lustrats eren conscients de que estaven contribuint a un gran canvi històric, un gran pas en el progrés de la humanitat. L’Enciclopèdia va ser el seu gran monument al coneixement. Pretenia ser el seu llegat a les generacions futures, un punt de partida per la construcció d’un futur més racional, just i feliç, construcció que requeriria grans canvis socials i educatius. Per a Kant, la moralització dels individus a través de l’educació portaria a la perfecció de la societat i a la pau perpètua. La fe il·limitada en la racionalitat va fer que a poc a poc, el poder ideològic de l’autoritat religiosa minvés i el Progrés anés ocupant el lloc de l’Absolut.

Però el desenvolupament del Capitalisme, aleshores en la seva fase mercantilista, va anar buidant de contingut moral aquella fe en el Progrés. Malgrat dels esforços d’alguns dels seus primers teòrics, com Adam Smith (1723-1790), l’acumulació de riquesa es va anar convertint en la principal virtut i legitimava les noves jerarquies socials. Per aquest motiu l’economia, que en un principi era una eina més per a entendre la societat, va estar íntimament relacionada amb el poder polític des del primer moment i el pare de la fisiocràcia F. Quesnay (1694-1774), era anomenat per Lluís XV  “el meu pensador” a la cort de Versailles.

Com explica Michel Onfray[2],  la fisiocràcia i el seu principal opositor, Adam Smith, compartien la idea principal d’una harmonia preestablerta, típica dels deistes il·lustrats, la idea de que hi ha una voluntat divina que garanteix la perfecció del món.  D’aquí que el “Laissez-faire” dels fisiòcrates concordi tan bé amb la idea de la “Mà invisible” de Smith. Aquests primers economistes van deixar formulada el que seria la metafísica del capitalisme que  poc a poc aniria guanyant posicions entre  les altres creences  dominants a la societat occidental. La creença en les bondats del lliure mercat tan acceptada en l’actualitat, no deixà d’estar fonamentada en aquella metafísica tan estesa entre els intel·lectuals del segle XVIII i XIX, ja fossin catòlics, protestants o lliurepensadors. Déu ens garanteix que l’egoisme en llibertat conduirà al bé comú.

La fe en el déu benèvol es va anar afeblint amb l’avenç de la ciència en aportar llum als misteris que havien obligat a abraçar la religió en el passat, però en la mateixa mesura, també anava augmentant la importància del capital i el poder dels nous sacerdots, els economistes. A poc a poc, aquell “Progrés” que havien deïficat els il·lustrats es va anar substituint pel “creixement econòmic”. Però mentre que aquell progrés tenia uns horitzons, en les societats perfectes imaginades pels utopistes,  el creixement econòmic, l’acumulació de riquesa, no en té cap.

No cal tornar a recordar la barbàrie del nazisme o de les Guerres mundials per constatar la falsedat d’aquella antiga fe en el progrés de la humanitat, ara en tenim prou amb fer una mica de zàping per fer-ho. Tot i això, es segueix creient cegament en el creixement econòmic com a eina de millora, però cóm serà l’estat futur millorat pel creixement? Sense dubte, un que requereixi més i més creixement.

La fe  cega en el progrés de la humanitat dels segles XVII i XVIII estava fonamentada en la creença més profunda d’un ordre garantit per Déu, que garantia alhora l’ordre del món físic i del món moral. Són els fonaments metafísics que es van buscar en el segle XVII  per a justificar el mecanicisme. Avui podem preguntar-nos quants d’aquells que defensen a ultrança les virtuts del liberalisme econòmic acceptarien també de bon grat aquells pressupostos metafísics. El capitalisme consumista d’avui dia no fa cap referència a l’ordre sobrenatural per a justificar els seus mecanismes, però en els seus fonaments segueix havent-hi aquella metafísica amb un déu creador benèvol i l’ésser humà situat al cim de la seva creació, amb carta blanca per fe i desfer amb la naturalesa el que més li convingui. Només atenent a aquests fonaments sobrenaturals es pot entendre que no s’acceptin les conseqüències tan nocives com evidents del capitalisme descontrolat.  

El pensament crític ha denunciat sempre aquelles ideologies, creences i mites que porten a la gent a defensar coses la falsedat de  les quals és palpable. La possibilitat de que hi hagi un creixement infinit en un sistema finit és una d’aquestes coses i, a més, delata certa ingenuïtat suïcida en la nostra naturalesa.

El creixement perpetu ha de ser desemmascarat com el gran mite dels nostres temps. Els debats entorn a la sortida de la crisi econòmica actual demostren com les receptes del creixement s’han aplicat i s’apliquen acríticament. Tant se val que sigui l’obsessió per l’acumulació de riquesa el que ens ha portat fins aquí; tant se valen les evidències climatològiques, demogràfiques, biològiques i sociològiques que ens mostren una imatge desoladora del futur; l’únic que importa ara mateix als economistes és "tornar a la senda del creixement".

BIBLIOGRAFIA:

SALVADOR GINER, El futuro del capitalismo, Barcelona: península, 2010.

MICHEL ONFRAY,  Política de rebelde, Barcelona: Anagrama, 2011 (1997).

GONÇAL MAYOS,  La Il·lustració, Barcelona: Editorial UOC, 2006.

SALVI TURRÓ, Descartes. Del hermetismo a la nueva ciencia, Barcelona: Anthropos, 1985.

RAMON ALCOBERRO: “Model especulatiu, crisi i decreixement”,  http://www.alcoberro.info/planes/decreixement04.htm

DIEGO MANSILLA: “Georgescu-Roegen: La entropía y la economía”,

http://www.econ.uba.ar/www/institutos/epistemologia/marco_archivos/ponencias/Actas%20XIII/Trabajos%20Episte/Mansilla_trabajo.pdf

NICHOLAS GEORGESCU-ROEGEN: "Energy and Economic Myths" , Southern Economic Journal 41, no. 3, January 1975), http://www.jayhanson.us/page148.htm

---

[1] The Entropy Law and the Economic Process (1971)

[2] M. ONFRAY, (1997), pp. 107-109.