ÉTIENNE DE LA BOÉTIE: SERVITUD I DESOBEDIÈNCIA (II)

Ve de la primera part: Éttiene de la Boétie: Servitud i desobediència (I)

El Discurs sobre la servitud voluntària d’Étienne de la Boétie no va ser la primera obra en plantejar el problema del domini i l’obediència. La qüestió de la desobediència és tan antiga com la reflexió política i ja Sòfocles (495-405 aC), a la seva tragèdia Antígona, la va justificar a través de l’oposició entre les lleis tiràniques i les divines. A l’antiguitat grega i romana el poder era vist com una conseqüència natural de l’ús de la força. La tirania era considerada com la degradació natural de la monarquia, que havia de ser combatuda perquè era perjudicial per al conjunt de ciutadans lliures. Això els va portar a experimentar amb formes mixtes de govern.

A l’època medieval, el poder terrenal es considerava derivat de poder diví, per tant, mai podia ser absolut sinó que havia de ser limitat en la pràctica. Tota persona estava sotmesa a alguna autoritat superior, i tot poder terrenal estava regulat mitjançant alguna ordenació jurídica. La societat medieval es va caracteritzar per ser de tipus contractual o pactista, estant clarament codificats els drets i les obligacions de senyors i vassalls, i existint sempre una autoritat superior capaç d’arbitrar en cas de desacord. Així, quan es traspassaven certs límits morals o quan els senyors no complien la seva part del pacte, els vassalls tenien dret a resistir-se. Sorgí tota una tradició medieval que justificava la violència pública davant el poder il·legítim i fins i tot arribava a promoure l’assassinat de monarques infames. Es va desenvolupar una doctrina del tiranicidi que es remunta a Isidoro de Sevilla (560-636) i que travessa  l’Escolàstica medieval amb personatges com John de Salisbury (1115-1176).

La vella societat contractual va començar a deixar pas a l’Estat modern. Amb la decadència del papat i de l’Imperi, els monarques del segle XVI es veien lliures de deures ètics i límits legals, ja no hi havia cap instància superior a la que apel·lar més enllà del governant. Va ser també l’època en que la política va començar a ser estudiada per dret propi, i no com una branca de la teologia o de la moral. Durant el Renaixement, els principis divins i hereditaris del poder havien començar a ser qüestionats, i els poderosos es van veure forçats a acceptar els consells d’experts en la matèria.

El més destacat d’aquests experts fou Maquiavel (1469-1527), que és el precedent més directe del Discurs de La Boétie, tant pel que fa a l’estil, una retòrica farcida de referències a l’antiguitat clàssica; com pel que fa a la tesi, que es desprenia de forma implícita a El Príncep (1513), de que el poder només pot existir si es nodreix del consentiment dels súbdits. Però mentre el florentí es dirigia al governant advertint-lo dels perills d’excedir-se en la injustícia i aconsellant-lo per a forçar el consentiment; La Boétie, es dirigeix a les masses i les exhorta a retirar el suport als tirans injustos i fer una revolta pacífica contra el govern il·legítim. Per al pensador francès, l’únic  que cal per acabar amb la tirania és que el poble es decideixi a ser lliure, aquesta és la gran novetat aportada pel seu discurs:

“Us afebliu perquè sigui més fort i us tingui més toscament lligats amb regna curta. I de tantes indignitats que ni els animals mateixos no suportarien, us en podríeu deslliurar si intentéssiu, no alliberar-vos, sinó només desitjar-ho. Decidiu no servir-lo més, i ja sereu lliures.”

La Boètie, que no comptava amb més de divuit anys quan va escriure el seu discurs, mai no el va publicar. En acabar els estudis va gaudir del favor del monarca i es va dedicar a la política, posicionant-se en un conservadorisme moderat; però, després de la seva prematura mort, el seu discurs va seguir un camí propi i va ser emprat pels que havien estat els seus adversaris polítics. Van ser els hugonots més radicals els primers en publicar-lo de forma anònima en diversos pamflets com Reveille-Matin des François (1574), que atacaven les posicions catòliques que havia defensat La Boétie.

Però aquells calvinistes no podien limitar-se a reivindicar la desobediència de les lleis injustes. Amb l’agudització dels enfrontaments entre catòlics i protestants i, més concretament, amb la massacre del dia de Sant Bartomeu a París, es va fer palès que davant una monarquia que amenaçava, no només l’existència de la nova església calvinista, sinó també la vida física dels seus membres, els hugonots estaven obligats a complementar la seva oposició teològica amb una oposició política, i a fonamentar doctrinalment el dret de resistència i de rebel·lió. L’any 1573 apareix l’obra Francogalia de François Hotman, considerada el primer programa polític dels hugonots i una de les primeres mostres teòriques de rebuig a l’absolutisme, en la que es parlava del vincle contractual entre governants i súbdits, i del dret d’aquests a alçar-se en rebel·lió si el pacte era violat. Théodore de Bèze a el De Iure Magistratum (1574) també emmarcava els supòsits legals que autoritzaven a la resistència, i defensava l’existència d’uns drets humans inviolables i d’un poder judicial independent. La influència del Discurs va ser decisiva en l’obra d’aquells monarcòmans hugonots que, en plena construcció de l’Estat modern, revifaren la doctrina del tiranicidi però també assentaren moltes de les bases de les futures democràcies representatives.

La reflexió d’aquests i altres monarcòmans com Althussius o Plessis-Mornay, va ser resultat d’una situació política extrema, un abús de poder despietat en el context de les guerres de religió. Els seus textos eren estretament legalistes, ajustant-se a demandes concretes de drets i llibertats a la França governada per la casa de Guisa. El discurs de La Boétie, en canvi, no era un atac a una tirania concreta, sinó que, en desvetllar els mecanismes ocults de la dominació, era una atac a totes les formes d’opressió. El pensament de La Boétie, fou més abstracte, més universal i, com explica Rothbard, encara més radical en apostar per la desobediència civil massiva i no violenta com a mètode derrocament del tirà.[1] Per això la seva influència es deixaria veure en la defensa del dret a la rebel·lió de John Locke, en la desobediència civil de Thoreau, i en tot el pensament llibertari.

Avui el Discurs ens segueix interpel·lant perquè les formes de dominació que s’han succeït des del segle XVI fins a l’actualitat, segueixen comportant-se segons el mateix esquema descrit per aquell jove estudiant de divuit anys. Continuem trobant exemples de les versions totalitàries de la tirania que es van desenvolupar al segle XX, en les que el control de la informació i el culte al líder dels que parlava La Boétie, poden assolir cotes tan elevades com les de l’actual Corea del Nord. En altres latituds, la tirania no és tan personalista i hermètica com la de Kim Jong-Un, els centres de poder han esdevingut més difusos i les formes de dominació més subtils. Mitjançant l'educació a mida de les demandes del mercat, els entreteniments narcòtics a televisions i estadis, i el foment d'un hedonisme consumista; es busca l'acceptació acrítica de la societat, que és la versió actual de la servitud voluntària, arrelar la creença que no podem fer res per canviar la realitat i només podem adaptar-nos a ella. El principal objectiu dels nous senyors és aconseguir que les relacions de domini i submissió siguin percebudes com l'ordre natural del món.

Avui, La Boétie ens segueix advertint de la facilitat amb la que els nostres impulsos de llibertat poden ser fàcilment domesticats. Ens segueix advertint que sempre hi haurà qui intenti convèncer-nos d’acceptar una realitat que li es favorable, i de la nostra tendència a acceptar aquesta realitat per injusta que sigui. Bé, per injusta que sigui no, la història ens mostra que hi ha uns límits d’injustícia que poden desencadenar la desobediència massiva, ja sigui en la seva forma pacífica o en la de revoltes violentes. La desobediència es mostra com un dels principals motors de la història, una història en la que sempre acaba ressorgint la tan humana tendència a la servitud.

---

[1] ROTHBARD, MURRAY N.  “Ending Tyranny Without Violence”, http://www.lewrockwell.com/1970/01/murray-n-rothbard/overthrowing-the-state/

ÉTIENNE DE LA BOÉTIE: SERVITUD I DESOBEDIÈNCIA (I)

"De moment només voldria entendre com és possible que tants homes, tants burgs, tantes ciutats, tantes nacions, suportin de vegades a un sol tirà que no té més força de la que ells li donen, que només pot perjudicar-los mentre ells ho vulguin suportar i que no podria fer-los cap mal si deixessin de tolerar-li tot, com el toleren per no contradir-lo."

L’any 1548, a la Guiena, va tenir lloc l’anomenada Revolta dels Pinauds, o Revolta de la Gabella. La gabella, l’impost que gravava la sal, era un dels impostos més odiats a França, no només pel fet  que la sal era un bé indispensable, també perquè el seu comerç era monopoli de l’Estat i perquè els encarregats de recaptar-la eren sovint corruptes. L’extensió de l’impost al sud-oest francès, zona de maresmes on tradicionalment s’havia comerciat de forma lliure amb la sal, va provocar una sèrie de detencions per contraban i petites revoltes que desencadenarien la gran revolta del 1548.

Els recaptadors de l’impost van ser caçats i assassinats a diversos pobles de la regió alhora que a Bordeus, la capital, van esclatar violents disturbis i van ser assassinats el governador del rei i una vintena d’oficials. El rei Enric II, per tal d’imposar un càstig exemplar, va enviar un exèrcit comandat per Anne de Montmorency a esclafar les insurreccions i va reprimir fortament la ciutat de Bordeus. S’hi va suspendre el parlament, es van requisar les armes, i es van imposar unes multes exorbitants. Cent quaranta persones van ser condemnades a mort, moltes altres van ser assotades mentre als camps, els líders rebels eren penjats.

Va ser, probablement, tot aquell context de desaforada repressió el que va inspirar a un molt jove estudiant d'advocacia de la Universitat d’Orleans a preguntar-se com la voluntat de tot un país podia ser doblegada per la d’un sol home. D’aquelles reflexions en va sorgir el Discurs sobre la servitud voluntària, un pamflet escrit per Étienne de La Boétie (1530-1563) que va marcar l’inici de la teoria política francesa.

La Boétie va voler desentranyar els mecanismes psicològics que porten als pobles a sotmetre’s a la voluntat d’un sol home, per més cruel i arbitrària que sigui. Una servitud de la qual podrien deslliurar-se’n fàcilment donada la correlació de forces. En altres paraules, vol descobrir el misteri de l’obediència civil, que porta a la massa a restar esclavitzada, a donar el consentiment a la pròpia opressió i subministrar al tirà els instruments per dur-la a terme. La servitud voluntària és un “vici monstruós” contrari a la raó i a l’impuls natural envers la llibertat.

Per a La Boètie el principal motiu que porta a la servitud voluntària és el costum. Els que neixen en l’esclavatge i no han conegut una altra situació, prenen aquesta per l’ordre natural o la voluntat divina, i no sospiten la pròpia capacitat per a canviar una realitat injustament desfavorable. Acostumats a l’esclavitud, els homes perden el valor de lluitar per la llibertat, encara més, perden el valor de desitjar-la.

Els tirans, per la seva part, empren diversos sistemes per a perpetuar l’obediència. Des d’una mistificació del governant que atribueix un origen diví o mític al seu poder; fins a la provisió assistencial d’aliments i d’entreteniment de baixa qualitat, el panem et circenses de l’Antiga Roma; passant per la restricció de l’accés a l’educació, la repressió de la dissidència i el manteniment d’una casta jeràrquica d’empleats estatals que venen la seva fidelitat a canvi de privilegis. Així, el desig natural de llibertat de l’ésser humà és doblegat per la força del costum sumada a la propaganda ideològica, els espectacles narcòtics i l’obstaculització del lliurepensament.

Es tracta d’una obra paradoxal en diferents sentits. Començant per un títol que confronta dos termes en principi antagònics com “servitud” i “voluntària”. És en aquest punt on radica l’originalitat de l’obra de La Boétie, en entendre que la tirania és una conseqüència de la voluntat dels súbdits i no de la del tirà. D’aquesta tesi se’n desprèn una visió pessimista de l’ésser humà, pel fet de no poder evitar caure en el vici de la servitud arribant a condicions del tot indignes. Aquesta visió pessimista contrasta amb l’optimisme antropocentrista que imperava entre els humanistes del Renaixement, i situaria a La Boétie en la línia de pensadors posteriors com Thomas Hobbes. Però del Discurs també es desprèn una exhortació a deslliurar-se de la tirania i certa esperança en el paper de l’educació i del lliurepensament, i això el situaria en la línia de l’humanisme dels il·lustrats del segle XVIII.

Encara podríem assenyalar una altra paradoxa més: tot i que després d’acabar els seus estudis La Boétie es va convertir en un fidel servidor de l’ordre i de la llei, el seu escrit es va convertir en una crida a la desobediència fonamentada en un dret natural a la llibertat; una crida que, encara avui, manté un gran poder subversiu.

COMPARACIONS ODIOSES

"Aquell instint que impulsa a formar metàfores, aquell instint fonamental de l'home, del qual no es podria prescindir ni per un instant, ja que amb això es prescindiria de l'home mateix, ..."

F. Nietzsche

Imaginem que en un curt espai de temps, posem un mes, se celebren dues manifestacions promogudes amb objectius contraris. Un pensaria que es poden treure conclusions si comparem les dues manifestacions pel que fa a nombre de participants. Però això no convencerà els que surtin perdent en la comparació, perquè ja se sap: les comparacions són odioses. Això és el que han fet els promotors de la manifestació del passat 12 d'octubre a Barcelona, dir que les comparacions amb la Via Catalana no són pertinents i atribuir-se de nou, en un increïble exercici d'acrobàcia argumentativa, l'adhesió a la seva causa de la misteriosa "majoria silenciosa".

 No podem evitar comparar, és un dels nostres automatismes primitius, un mecanisme involuntari per enfrontar-nos a la incertesa davant de quelcom nou, desconegut. De fet, és el mateix automatisme que emprem a l’hora de generalitzar, és a dir, de posar el mateix nom a coses que ens semblen semblants. Al enfrontar-nos a un domini desconegut, el nostre cervell hi busca patrons per poder fer ús del material emmagatzemat a la memòria. Així, el resultat de preses de decisions passades ens serveix per prendre decisions en situacions semblants, augmentant la probabilitat d’encertar-la. Com més semblants siguin les situacions i més irrellevants les diferències entre elles, més gran la probabilitat de prendre la decisió correcta. No cal dir que disposar d’un automatisme com aquest va suposar, per a la nostra espècie, una avantatge significatiu a l’hora de perpetuar-se.

En aquesta tendència del cervell es basa el raonament analògic, que compara similituds entre un concepte nou i un de conegut. Recorrem al raonament analògic per conjecturar hipòtesis en els casos dels que no disposem d’una experiència directa. Els historiadors, per exemple, es basen en fets històrics coneguts per reconstruir episodis dels que en manquen evidències. És una variant del raonament inductiu: conjecturar que un fenomen es tornarà a donar si els mateixos agents causals es repeteixen en les mateixes condicions.

Les analogies tenen un gran poder de persuasió, i és per això que a l’hora d’argumentar, el seu ús és més que freqüent. La solidesa d’un argument analògic depèn plenament del grau de concordança entre els objectes comparats. Com és gran sigui el nombre de punts de similitud rellevants i més petit sigui el de les diferències, l’argument serà més sòlid. Però sovint s’utilitzen les analogies en casos en que els conceptes comparats disten enormement, com quan intentem explicar una situació complexa comparant-la amb una de molt més simple. En aquests casos, l’argumentació analògica no pot ser concloent i el seu paper hauria de ser merament il·lustratiu. Tanmateix, es força comú que se n’abusi, ja que aquestes analogies segueixen tenint un gran poder de persuasió per la nostra tendència a sobreestimar semblances irrellevants i a menystenir diferències crucials, és una biaix cognitiu conegut del que treu profit la  fal·làcia de la falsa analogia. Altres vegades, simplement es treu partit del desconeixement de l'interlocutor sobre un tema concret, que fa que no pugui detectar els punts febles de l'analogia.

Nombrosos exemples de l’abús de l’argumentació analògica els trobem al voltant del tema d’una eventual independització de Catalunya. Com que es tracta d’un escenari nou i complex, és natural que sigui abordat mitjançant el recurs a l'analogia. La millor forma de fer-ho seria recórrer a casos el més semblant possibles, posant sobre la taula semblances i diferències amb processos com el d’Escòcia o el Quebec entre d’altres, ja siguin actuals o històrics. Com més exemples on recolzar-se més sòlida serà l’argumentació. Aquest, i no un altre, hauria de ser el punt de partida d’una discussió racional sobre les possibilitats i les conseqüències d’un procés de secessió.

Enlloc d’això, el que trobem majoritàriament als mitjans de comunicació, en boca de polítics i opinadors de tota condició, és l’abús d’analogies simplistes. Vaixells a Ítaca, xocs de trens,...  i els que no falten mai: ETA i el nazisme.  Fins i tot és freqüent escoltar disquisicions sobre quina és la analogia correcta, si la del divorci o la del fill que s’ha fet gran i vol marxar de casa. Probablement, la més divertida sigui aquella que es fa des de l’espanyolisme, que compara Espanya amb una persona i Catalunya amb una de les seves extremitats. Amb aquest argument, no només es nega als catalans el demandat dret a decidir sobre l’amputació, sinó nega tota possibilitat d’entesa, ja que és absurd pretendre que un discuteixi amb el seu braç. (Això si, després de fer la metàfora, repetiran que estan molt oberts al diàleg.)  

Aquesta analogia és contestada des de l’altre bàndol per diverses variants de l’analogia del divorci. Des de matrimonis que s’han deixat d’estimar, fins a marits possessius i/o maltractadors, depenent del grau d’animadversió envers l’home: Espanya.

Com que és inevitable comparar,  veiem que la segona comparació, pot almenys aportar alguna cosa al debat. El veure la relació Catalunya-Espanya com una relació de parella que s’acaba, posa en rellevància aspectes no racionals de la qüestió que no es poden menystenir, aspectes com la decepció, la pèrdua del respecte o de la confiança que fan que una parella arribi a un punt de no-retorn en el que s’hagi d'acceptar que l'única solució és la separació. Un altre aspecte que se sol destacar d'aquesta metàfora, és que només cal que un membre de la parella es vulgui separar, els dos són lliures de trencar la unió sense esperar consentiment de l'altra part. És clar que això és així només, en societats que no interposen allò sagrat pel mig.

Però un cop fetes aquestes constatacions, l’analogia s’ha d’abandonar, ja ha tingut la seva utilitat. Aferrar-se a l’argument analògic no pot portar sinó a defensar tesis absurdes i fàcils de desmuntar. Res més fàcil que afirmar que una analogia “és tramposa perquè no té en compte...”.

Però encara pitjor que aferrar-se a les analogies és aferrar-se a generalitzacions, i si alguna cosa sobra en el debat sobre l’encaix Catalunya-Espanya, són les generalitzacions del tipus “Espanya ens roba” o el trending topic de #MarcaEspaña: “Catalanes de mierda, no se merecen nada”; però també es generalitza en excés quan es parla de Catalunya com una dona que es vol separar i d’Espanya com d’un marit possessiu. Les generalitzacions, com les analogies, serveixen en molts casos únicament per constatar els prejudicis dels que les fan i atiar la confrontació.

Les comparacions són odioses, sí, però les generalitzacions encara ho són més. Les societats estan compostes per persones amb interessos i conviccions diferents, que sovint entren en conflicte. Per sort, en democràcia, hi ha mecanismes per gestionar aquesta pluralitat de forma pacífica. Per això, el millor seria deixar-nos d'analogies i generalitzacions i parlar amb dades concretes a la mà, com les que proporcionen les urnes.

LA DEMOCRÀCIA EN JOC?

Entorn als casos de corrupció que sacsegen l’actualitat espanyola, es torna a abusar del tòpic de que es posa en perill la democràcia. Avui mateix l’ex-ministra Carme Chacón, després de lamentar la manca d’explicacions per part del ministre Montoro sobre el cas Bárcenas, ha afirmat que el que està en joc és allò pel que molta gent ha lluitat i ha perdut la vida, que ens estem jugant la democràcia (podeu veure el vídeo aquí).

Jo, personalment, pensaré que la democràcia està en perill el dia que vegi manifestacions multitudinàries al carrer demanant menys democràcia. Les manifestacions multitudinàries hi són, és cert, però van més aviat en sentit contrari, no? La gent que protesta amb pancartes de "no hi ha pa per a tant xoriço" no reclamen menys democràcia, reclamen una democràcia que no se sotmeti al poder econòmic. La corrupció no és un problema inherent a la democràcia, és inherent a la política, perquè va de la mà amb el poder. "El poder tendeix a corrompre, el poder absolut corromp absolutament" diu la famosa frase de Lord Acton.

Els escàndols de corrupció no posen en qüestió el règim democràtic perquè la gent sap que el problema no és la democràcia, és el poder. Sembla que el cas Bárcenas ha tret la bena dels ulls a molts que pensaven que això de la corrupció era només cosa dels altres partits polítics. Però els casos de corrupció no afecten els partits polítics en funció de la seva ideologia, sinó de la seva acumulació de poder. Aquest problema és tan evident com la seva solució teòrica: cal evitar que els partits puguin acumular massa poder. Una proposta ingènua: abolir la deficient Llei de Partits espanyola i substituir-la per una altra, potser copiada d'un país que no tingui tants problemes de corrupció (Gómez Yañez i César Molinas proposen la llei alemanya aquí).

Una altra evidència sobre la corrupció és que no lliga bé amb la transparència, als corruptes no els acostuma a agradar fer tractes bruts a la vista de tothom. Una altra proposta ingènua: ja que Espanya és l'únic país de la UE que encara no té una llei de Transparència, fer-ne una que sigui ben contundent i que busqui, per compensar la tardança, la major transparència de la UE.

Però, durant tots aquests anys que s'han alternat al poder, els grans partits polítics no han tingut cap interès a rebaixar voluntàriament la seva porció de poder i actuar d'acord amb aquestes i altres evidències sobre la corrupció. El gran poder que durant la Transició es va atorgar als partits polítics en nom de l'estabilitat de la democràcia, ha fet que la corrupció s'acabi institucionalitzant, i això també s'ha fet evident als ulls de la gran majoria dels ciutadans i és per això que el que està en perill no és la democràcia, és la partitocràcia.

Afirmacions com les de Carmen Chacón no són només una magnificació dels fets per erosionar més la imatge del PP, també són un intent de rebutjar a córner i fer creure que la democràcia segueix depenent d’uns partits polítics omnipotents. Es tracta, en definitiva, d'allargar la Transició i seguir gaudint del poder. És només una percepció meva, però jo diria que, a diferència del que passava a l'any 36, avui en dia els demòcrates sumem una majoria aclaparadora. Potser ja hauríem de donar la Transició per liquidada i posar-nos a fer unes lleis més consonants amb els temps que corren.

ORGULL I NACIONALISME

En unes declaracions recents, Esperanza Aguirre afirma que l’educació no ha de servir per manipular sinó per instruir, els nens han d’aprendre “a sumar, a leer y la historia verdadera, no la que inventan los nacionalistas". Fins aquí cap objecció, però després afegeix: "España es una gran nación, con 3.000 años de historia. Eso lo tienen que saber los niños", i es va quedar tan ampla.

En el debat sobiranista, es produeix un fet ben curiós. Mentre el nacionalisme català o el basc no tenen cap problema en acceptar que defensen una ideologia nacionalista, a l’altra banda es troben un nacionalisme que nega que és nacionalista. Aquesta jugada li serveix per poder utilitzar l’abundant literatura que critica la ideologia nacionalista en general (per idealista, sentimentalista, irracional, etc.) contra el cas concret del nacionalisme català, sense haver d'acceptar aquestes crítiques en contrapartida.

Defensar que a l’Estat espanyol només hi ha i hi ha d’haver una única nació, és una forma de nacionalisme, per més que s’entossudeixin en negar aquesta evidència. Ser no-nacionalista podria ser defensar un Estat plurinacional, o defensar el cosmopolitisme deixant de banda debats identitaris, però no es pot afirmar que un és no-nacionalista quan s’afirmen coses com les que diu l’ex-ministra de Cultura.

Però que neguin ser nacionalistes contra tota evidència, no és, al meu entendre el més greu del cas, sinó el fet que fins i tot neguin, també contra tota evidència, que el nacionalisme espanyol existeixi. Si una ideologia no existeix, no pot distorsionar la percepció de la realitat, i no pot entrar en contradicció amb altres ideologies de la dreta espanyola com el neoliberalisme, per exemple. És per això que no veuen cap problema en espanyolitzar els nens catalans. Si no hi ha una ideologia nacionalista espanyola no hi ha cap inconvenient a ensenyar que només existeix una nació a l’Estat Espanyol, que això de l’autodeterminació només és un dret del poble espanyol, etc. Tot això no és adoctrinar, és explicar la veritat, perquè ells copsen la realitat sense cap mena de biaix ideològic i qualsevol altra cosa és manipulació i sectarisme. Potser és d’aquesta capacitat per conèixer la veritat d’on prové l’aire de superioritat que es desprèn de les declaracions de dirigents del Partit Popular com Aguirre, Montoro o Wert.

L’actual ministre de Cultura, va matisar la seva voluntat d’espanyolitzar dient que el que vol el seu govern és que els nens se sentin tant orgullosos de ser espanyols com de ser catalans. I això ho volen aconseguir ensenyant la història tal com és? Com si en tota història no hi hagués tants o més motius de vergonya que d’orgull. Com va dir Bernard B. de Fontenelle, l’orgull és el complement de l’ignorància. Segurament, sobretot en el cas d’un polític, no hi ha pitjor ignorància que la de no conèixer-se a un mateix, no acceptar les pròpies febleses o que els propis sentiments i prejudicis puguin afectar la visió de la realitat.

Bernard Le Bovier de Fontenelle (1657-1757)

Hi ha qui defensa l’orgull com una virtut, com la filòsofa Ayn Raid, però es tracta d’un orgull que prové de portar una vida conseqüent amb uns valors morals. Aquest és el cas del personatge de Darcy a Orgull i prejudici de Jane Austen, però no el del cas que ens ocupa, aquest és l’orgull de qui es sobrevalora per damunt dels altres perquè es creu en possessió de la veritat. La manca de veritables virtuts com l’humilitat o la prudència, pot ser aguditzada quan s’ostenta el poder; aleshores esdevé hybris, el més semblant a cometre un pecat a l’Antiga Grècia, quan la supèrbia provoca un menyspreu temerari envers els altres. En personatges com en Wert o en Montoro, aquesta supèrbia es manifesta en tot el seu esplendor.

És per tot això que el diàleg entre els dos nacionalismes és fa impossible, perquè com a mínim una de les dues parts no contempla la possibilitat d’equivocar-se,  com explicava Bertrand Russell sobre Oliver Cromwell[1]; i també és un dels motius pel quals la causa del nacionalisme català va sumant adeptes, i és que aquest nacionalisme espanyol que ara té el poder a Espanya resulta especialment antipàtic a Catalunya, tant per als nacionalistes com per als que no ho són.

---

[1] «Creo que quizás una de las cosas más sabias que jamás se hayan dicho fue pronunciada cuando Cromwell dijo a los escoceses, antes de la batalla de Dunbar: "Os lo ruego por las entrañas de Cristo: creed posible que estéis equivocados". Pero los escoceses no creyeron tal cosa, y entonces tuvo que derrotarlos en la batalla. Es una lástima que Cromwell nunca se haya hecho la misma observación a sí mismo. » (BERTRAND RUSSELL, Ensayos impopulares, Capítol 10).

NED LUDD REDIVIVUS

Tal dia com avui d’ara fa dos-cents anys, el flamant nou ministre d’Hisenda del Regne Unit rebia una carta d’un tal Ned Ludd, en la que gentil-ment era amenaçat de patir la mateixa sort que el seu pre-decessor Spencer Perceval, que va morir assassinat. (La podeu consultar aquí:  http://ludditebicentenary.blogspot.co.uk/)

Ned Ludd era el suposat líder d’un grup d’exaltats que es van dedicar a destruir i després cremar els telers a vapor i fàbriques entre el 1811 i   el 1813. El tal Ned Ludd, se suposava que era el primer d’aquells treballadors del sector tèxtil que es va afartar de les noves teixidores i les va destrossar, passant a comandar una mena d’homes feliços que, casualment, també s’amagarien als boscos de Sherwood. Va tenir un important exèrcit al darrera, fins que s'adonaren que no era més que un invent dels agitadors per desviar l'atenció de les autoritats aprofitant-se de la    mitologia més propera. Els ludites vitorejaven al rei Ludd deprés de cremar una fàbrica o firmaven amb el seu nom amenaces o reivindicacions.

No trec el tema dels ludites simplement pel fet de que es compleixin dos-cents anys dels aldarulls que van ocasionar, sinó perquè crec que va   ser un fenomen que guarda força similituds amb coses que estan passant ara.

Per als seus enemics, els luddites eren uns esvalotadors que s’oposaven al progrés i ala civilització, que no entenien els beneficis de la tecnologia i de la creació de riquesa. Però el cert és que eren, en la seva majoria artesans que van reaccionar de forma violenta per la pèrdua d’uns drets que s’havien guanyat al llarg de segles d’organització gremial. Tot això no recorda les protestes del passat 29 de març?

Els ludites no van ser els primers en destrossar fàbriques. Feia anys que la gent expressava el seu malestar de forma violenta per la industria- lització desbocada. Les grans fàbriques apareixien com bolets i acabaven amb el petits tallers produint més quantitat de teixit, de menys quali-tat però a un cost menor. Tot això en un moment de greu crisi econòmica a causa de la llarga guerra amb França, que estava lluny encara de   mostrar símptomes d'acabar. La nit del 12 d’abril de 1811, tot aquell malestar es va deixar anar contra una setantena de fàbriques. Però feia    temps que la gent s’oposava als canvis socials que la nova industrialització estava provocant i que predeia un futur de condicions de treball i de vida indignes. Era un moviment sense líders que volia canviar el rumb que estava prenent la Revolució Industrial. Tot això recorda com el mo-viment 15-M, en una situació de crisi econòmica i política aguda com l’actual, va fer seus molts dels postulats dels moviments anti-globalització o altermundistes que, abans de la crisi, ja s’oposaven a la globalitzat i les seves conseqüències.

Els ludites, no tenien objectius polítics concrets, s’oposaven al progrés per les seves conseqüències, a la pobresa i a la opressió que resultava de la industrialització. Mentre alguns debatien aquestes qüestions de forma oberta i civilitzada, altres mostraven la seva indignació amb violència contra les màquines que simbolitzaven les noves formes d’opressió. La reacció de l’autoritat, que va fer costat als amos de les fàbriques, va ser brutal: es van promulgar el Malicious Damage Act i el Frame Breaking Act, reglaments coneguts com The Bloody Code, i que decretaven la       condemna a mort per a tot aquell que maltractés una màquina. Crec que acusar de terrorisme a un jove per portar caputxa i cremar un conte-  nidor s’acosta una mica a aquella desmesura dels legisladors britànics.

Les noves lleis i les execucions públiques conseqüents, van sorgir efectes ràpids. Durant el 1813 van ser penjats 18 ludites, i a partir d'aleshores va ser molt difícil seguir-los el rastre, tot i que se'ls situa entre els principals instigadors de les revolucions lliberals que van recórrer Europa al llarg del segle XIX. , van evolucionar envers les primeres organitzacions sindicals i segueixen vius en l'imaginari llibertari, com a símbols de la    lluita contra l'opressió. Els nostres legisladors actuals haurien de prendre nota: la criminalització de les protestes pot portar a que els empre-    sonats es converteixin en símbols i en inspiració, com els ludites van servir d'inspiració a romàntics anglesos com Lord Byron.

Mentre el sistema va mostrant cada vegada més fins on arriba la seva podridura, mentre es segueixin protegint i fins i tot premiant als verita- bles culpables de la crisi alhora que es colpeja i empresona a les víctimes, als que es queden sense esperança d’un futur digne, mentre això        segueixi així, hi haurà raons per la protesta airada. Mi jugo un pèsol a que els ludites es posaran de moda, i el també el vers de Lord Byron  

“Down with all the kings but King Ludd”.