blog en castellano

dimecres, 23 de maig de 2012

NED LUDD REDIVIVUS

Tal dia com avui d’ara fa dos-cents anys, el flamant nou ministre d’Hisenda del Regne Unit rebia una carta d’un tal Ned Ludd, en la que gentil-ment era amenaçat de patir la mateixa sort que el seu pre-decessor Spencer Perceval, que va morir assassinat. (La podeu consultar aquí:  http://ludditebicentenary.blogspot.co.uk/)


Ned Ludd era el suposat líder d’un grup d’exaltats que es van dedicar a destruir i després cremar els telers a vapor i fàbriques entre el 1811 i   el 1813. El tal Ned Ludd, se suposava que era el primer d’aquells treballadors del sector tèxtil que es va afartar de les noves teixidores i les va destrossar, passant a comandar una mena d’homes feliços que, casualment, també s’amagarien als boscos de Sherwood. Va tenir un important exèrcit al darrera, fins que s'adonaren que no era més que un invent dels agitadors per desviar l'atenció de les autoritats aprofitant-se de la    mitologia més propera. Els ludites vitorejaven al rei Ludd deprés de cremar una fàbrica o firmaven amb el seu nom amenaces o reivindicacions.

No trec el tema dels ludites simplement pel fet de que es compleixin dos-cents anys dels aldarulls que van ocasionar, sinó perquè crec que va   ser un fenomen que guarda força similituds amb coses que estan passant ara.

Per als seus enemics, els luddites eren uns esvalotadors que s’oposaven al progrés i ala civilització, que no entenien els beneficis de la tecnologia i de la creació de riquesa. Però el cert és que eren, en la seva majoria artesans que van reaccionar de forma violenta per la pèrdua d’uns drets que s’havien guanyat al llarg de segles d’organització gremial. Tot això no recorda les protestes del passat 29 de març?

Els ludites no van ser els primers en destrossar fàbriques. Feia anys que la gent expressava el seu malestar de forma violenta per la industria- lització desbocada. Les grans fàbriques apareixien com bolets i acabaven amb el petits tallers produint més quantitat de teixit, de menys quali-tat però a un cost menor. Tot això en un moment de greu crisi econòmica a causa de la llarga guerra amb França, que estava lluny encara de   mostrar símptomes d'acabar. La nit del 12 d’abril de 1811, tot aquell malestar es va deixar anar contra una setantena de fàbriques. Però feia    temps que la gent s’oposava als canvis socials que la nova industrialització estava provocant i que predeia un futur de condicions de treball i de vida indignes. Era un moviment sense líders que volia canviar el rumb que estava prenent la Revolució Industrial. Tot això recorda com el mo-viment 15-M, en una situació de crisi econòmica i política aguda com l’actual, va fer seus molts dels postulats dels moviments anti-globalització o altermundistes que, abans de la crisi, ja s’oposaven a la globalitzat i les seves conseqüències.


Els ludites, no tenien objectius polítics concrets, s’oposaven al progrés per les seves conseqüències, a la pobresa i a la opressió que resultava de la industrialització. Mentre alguns debatien aquestes qüestions de forma oberta i civilitzada, altres mostraven la seva indignació amb violència contra les màquines que simbolitzaven les noves formes d’opressió. La reacció de l’autoritat, que va fer costat als amos de les fàbriques, va ser brutal: es van promulgar el Malicious Damage Act i el Frame Breaking Act, reglaments coneguts com The Bloody Code, i que decretaven la       condemna a mort per a tot aquell que maltractés una màquina. Crec que acusar de terrorisme a un jove per portar caputxa i cremar un conte-  nidor s’acosta una mica a aquella desmesura dels legisladors britànics.

Les noves lleis i les execucions públiques conseqüents, van sorgir efectes ràpids. Durant el 1813 van ser penjats 18 ludites, i a partir d'aleshores va ser molt difícil seguir-los el rastre, tot i que se'ls situa entre els principals instigadors de les revolucions lliberals que van recórrer Europa al llarg del segle XIX. , van evolucionar envers les primeres organitzacions sindicals i segueixen vius en l'imaginari llibertari, com a símbols de la    lluita contra l'opressió. Els nostres legisladors actuals haurien de prendre nota: la criminalització de les protestes pot portar a que els empre-    sonats es converteixin en símbols i en inspiració, com els ludites van servir d'inspiració a romàntics anglesos com Lord Byron.

Mentre el sistema va mostrant cada vegada més fins on arriba la seva podridura, mentre es segueixin protegint i fins i tot premiant als verita- bles culpables de la crisi alhora que es colpeja i empresona a les víctimes, als que es queden sense esperança d’un futur digne, mentre això        segueixi així, hi haurà raons per la protesta airada. Mi jugo un pèsol a que els ludites es posaran de moda, i el també el vers de Lord Byron  
“Down with all the kings but King Ludd”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada