blog en castellano

divendres, 6 de juliol de 2012

DEL MECANICISME A LA RELIGIÓ ECONÒMICA (I)

Als anys 70 del passat segle, el matemàtic i economista Nicholas Georgescu-Roegen,[1] va voler canviar el paper que en la teoria econòmica jugava la naturalesa, relegada a ser una font infinita de recursos posada al servei de l’ésser humà. El matemàtic i economista romanès va criticar el fet que els economistes neoclàssics havien adoptat un model mecanicista per a explicar els processos econòmics.

El mecanicisme va ser la concepció de la naturalesa que es va imposar durant el segle XVII segons la qual, l’Univers s’ha d’entendre com un sistema mecànic, compost per matèria i moviment. Els éssers naturals i els fenòmens físics són com a artefactes compostos per parts més simples que es relacionen per causa i efecte, seguint un sistema de lleis que poden ser descobertes gràcies a l’ús de la raó i les matemàtiques.

Per a Roegen, la mentalitat mecanicista es clarament identificable en el nucli de l’economia capitalista moderna. El pensament econòmic tradicional, tant en la seva forma liberal com en la marxista, estudien els fenòmens de la realitat econòmica individualment, com si fossin reversibles i tendissin a assolir punts d’equilibri en els que es maximitzen beneficis, utilitats o interessos individuals. La confusió de "desenvolupament" i "creixement" és una de las principals conseqüències d’aquesta mentalitat mecanicista que només té en compte allò que sigui quantificable.



Per al matemàtic i economista romanès , ja havia arribat l’hora de que en l’àmbit de l’economia es canviés de paradigma com s’havia canviat en l’àmbit de les ciències naturals amb l’aparició de la termodinàmica i de les teories d’Einstein. Roegen va trobar en la llei de l’entropia una llei econòmica essencial, que el va portar a desenvolupar els concepte de “decreixement” i de “bioeconomia” i que van ser de gran influència en el moviment ecologista. 

Resumint, el que ens diu la llei de la entropia és que en totes les transformacions energètiques es dissipa energia (l’energia disponible passa a ser energia no disponible), i que tota transformació en el medi natural comporta una degradació irreversible dels recursos. La Terra no és un sistema tancat, sinó que intercanvia energia amb la resta de l’Univers, de la mateixa manera que la societat humana no està separada de la realitat física. Per aquests motius, l’àmbit econòmic no pot escapar de la irreversibilitat dels processos químics i cal acceptar l’existència d’uns límits per al creixement econòmic. Les societats es desenvolupen, però no creixen si no és en nombre de individus; el creixement és quelcom propi dels éssers vius que neixen, creixen es reprodueixen i moren. Malgrat això, l’economia mecanicista es fonamenta en una ingènua creença en el creixement perpetu, que oblida la inevitable degradació de la matèria i la pèrdua d’energia.

La obvietat  de que no hi pot haver un creixement infinit en un sistema finit, que ja havia aplicat a l’economia  John Stuart Mill al segle XIX i que Roegen va tornar a posar  a damunt de la taula fa més de quaranta anys, segueix sense ser acceptada avui en dia. Per què ? Al meu entendre la resposta es troba en el fet que el pensament econòmic ja fa temps que va esdevenir una mena de pensament religiós, motiu pel qual les seves contradiccions i  incongruències no poden ser acceptades fàcilment pels sacerdots i els fidels. L’aparició d’aquesta religió i la manera en que es va estendre fins a dominar el món occidental també està íntimament relacionada amb l’esdevenir del mecanicisme.

Els mecanicistes dels segle XVII van descobrir que la meravellosa màquina desmuntable que era la naturalesa revelava els seus secrets sempre i quan és sàpigues observar i descobrir-hi les combinacions aritmètiques i geomètriques que lliguen les seves parts. Van desenvolupar una metodologia per a aconseguir-ho, i van originar així la Revolució Científica. L’aplicació de la hipòtesi mecanicista va suposar grans descobriments que van canviar la imatge del món i de l’ésser humà, topant amb les imatges establertes per les Sagrades Escriptures segles enrera. La Nova Ciència no es conformava amb  posar en qüestió alguns dels postulats de l'Església, sinó que també convidava a adoptar una actitud crítica poc compatible amb el dogma. Els lliurepensadors van començar a abraçar formes de deisme, panteisme i ateisme mentre somiaven una societat lliure de misticisme.

René Descartes (1596–1650) va fer grans aportacions a la ciència mecanicista, però també va ser el principal responsable de la seva imposició en el pla ideològic. Es va adonar aviat de que la nova ciència mecanicista no casava amb la vella metafísica aristotèlica, i va trobar la manera de donar-li un fonament metafísic nou, creant la metafísica del subjecte i inaugurant així la filosofia moderna.

Descartes va separar la part a la qual es podia aplicar la hipòtesi mecanicista de la que no, el món material de l’espiritual. Ambdues parts compartien una cosa, la racionalitat; això és el que permetia que a través de la raó geomètrica es poguessin descobrir les lleis que regien la naturalesa. L’existència d’un Déu benèvol garantia la racionalitat de la realitat i justificava la fiabilitat del coneixement científic. Aquesta capacitat específica de l’home, la racionalitat, seria la base de la creença en la dignitat de l’home per damunt dels altres éssers. Una creença heretada de l’humanisme renaixentista, que havia situat l’home al capdamunt de la Creació.

L’ordre racional establert a la Creació va ser la base metafísica que va permetre creure en la capacitat humana per donar un curs racional a la història, i en la millora continuada de la societat en l’aspecte econòmic, cultural i, sobretot, moral. La idea cartesiana d’una aplicació de la racionalitat tècnica per a la salut i el benestar es va complementar amb el desenvolupament d’una consciència històrica, donant lloc a la idea de progrés il·lustrat. Els il·lustrats eren conscients de que estaven contribuint a un gran canvi històric, un gran pas en el progrés de la humanitat. L’Enciclopèdia va ser el seu gran monument al coneixement. Pretenia ser el seu llegat a les generacions futures, un punt de partida per la construcció d’un futur més racional, just i feliç, construcció que requeriria grans canvis socials i educatius. Per a Kant, la moralització dels individus a través de l’educació portaria a la perfecció de la societat i a la pau perpètua. La fe il·limitada en la racionalitat va fer que a poc a poc, el poder ideològic de l’autoritat religiosa minvés i el Progrés anés ocupant el lloc de l’Absolut.

Però el desenvolupament del Capitalisme, aleshores en la seva fase mercantilista, va anar buidant de contingut moral aquella fe en el Progrés. Malgrat dels esforços d’alguns dels seus primers teòrics, com Adam Smith (1723-1790), l’acumulació de riquesa es va anar convertint en la principal virtut i legitimava les noves jerarquies socials. Per aquest motiu l’economia, que en un principi era una eina més per a entendre la societat, va estar íntimament relacionada amb el poder polític des del primer moment i el pare de la fisiocràcia F. Quesnay (1694-1774), era anomenat per Lluís XV  “el meu pensador” a la cort de Versailles.

Com explica Michel Onfray[2],  la fisiocràcia i el seu principal opositor, Adam Smith, compartien la idea principal d’una harmonia preestablerta, típica dels deistes il·lustrats, la idea de que hi ha una voluntat divina que garanteix la perfecció del món.  D’aquí que el “Laissez-faire” dels fisiòcrates concordi tan bé amb la idea de la “Mà invisible” de Smith. Aquests primers economistes van deixar formulada el que seria la metafísica del capitalisme que  poc a poc aniria guanyant posicions entre  les altres creences  dominants a la societat occidental. La creença en les bondats del lliure mercat tan acceptada en l’actualitat, no deixà d’estar fonamentada en aquella metafísica tan estesa entre els intel·lectuals del segle XVIII i XIX, ja fossin catòlics, protestants o lliurepensadors. Déu ens garanteix que l’egoisme en llibertat conduirà al bé comú.

La fe en el déu benèvol es va anar afeblint amb l’avenç de la ciència en aportar llum als misteris que havien obligat a abraçar la religió en el passat, però en la mateixa mesura, també anava augmentant la importància del capital i el poder dels nous sacerdots, els economistes. A poc a poc, aquell “Progrés” que havien deïficat els il·lustrats es va anar substituint pel “creixement econòmic”. Però mentre que aquell progrés tenia uns horitzons, en les societats perfectes imaginades pels utopistes,  el creixement econòmic, l’acumulació de riquesa, no en té cap.

No cal tornar a recordar la barbàrie del nazisme o de les Guerres mundials per constatar la falsedat d’aquella antiga fe en el progrés de la humanitat, ara en tenim prou amb fer una mica de zàping per fer-ho. Tot i això, es segueix creient cegament en el creixement econòmic com a eina de millora, però cóm serà l’estat futur millorat pel creixement? Sense dubte, un que requereixi més i més creixement.

La fe  cega en el progrés de la humanitat dels segles XVII i XVIII estava fonamentada en la creença més profunda d’un ordre garantit per Déu, que garantia alhora l’ordre del món físic i del món moral. Són els fonaments metafísics que es van buscar en el segle XVII  per a justificar el mecanicisme. Avui podem preguntar-nos quants d’aquells que defensen a ultrança les virtuts del liberalisme econòmic acceptarien també de bon grat aquells pressupostos metafísics. El capitalisme consumista d’avui dia no fa cap referència a l’ordre sobrenatural per a justificar els seus mecanismes, però en els seus fonaments segueix havent-hi aquella metafísica amb un déu creador benèvol i l’ésser humà situat al cim de la seva creació, amb carta blanca per fe i desfer amb la naturalesa el que més li convingui. Només atenent a aquests fonaments sobrenaturals es pot entendre que no s’acceptin les conseqüències tan nocives com evidents del capitalisme descontrolat.  

El pensament crític ha denunciat sempre aquelles ideologies, creences i mites que porten a la gent a defensar coses la falsedat de  les quals és palpable. La possibilitat de que hi hagi un creixement infinit en un sistema finit és una d’aquestes coses i, a més, delata certa ingenuïtat suïcida en la nostra naturalesa.

El creixement perpetu ha de ser desemmascarat com el gran mite dels nostres temps. Els debats entorn a la sortida de la crisi econòmica actual demostren com les receptes del creixement s’han aplicat i s’apliquen acríticament. Tant se val que sigui l’obsessió per l’acumulació de riquesa el que ens ha portat fins aquí; tant se valen les evidències climatològiques, demogràfiques, biològiques i sociològiques que ens mostren una imatge desoladora del futur; l’únic que importa ara mateix als economistes és "tornar a la senda del creixement".


BIBLIOGRAFIA:

SALVADOR GINER, El futuro del capitalismo, Barcelona: península, 2010.
MICHEL ONFRAY,  Política de rebelde, Barcelona: Anagrama, 2011 (1997).
GONÇAL MAYOS,  La Il·lustració, Barcelona: Editorial UOC, 2006.
SALVI TURRÓ, Descartes. Del hermetismo a la nueva ciencia, Barcelona: Anthropos, 1985.
RAMON ALCOBERRO: “Model especulatiu, crisi i decreixement”,  http://www.alcoberro.info/planes/decreixement04.htm
DIEGO MANSILLA: “Georgescu-Roegen: La entropía y la economía”,
NICHOLAS GEORGESCU-ROEGEN: "Energy and Economic Myths" , Southern Economic Journal 41, no. 3, January 1975), http://www.jayhanson.us/page148.htm


[1] The Entropy Law and the Economic Process (1971)
[2] M. ONFRAY, (1997), pp. 107-109.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada