blog en castellano

dijous, 13 de setembre de 2012

DEL MECANICISME A LA RELIGIÓ ECONÒMICA (II)

Tot i que s’acostuma a suposar que el pensament modern va néixer en oposició a l’aristotelisme ortodox, el cert és que ho va fer en oposició principalment al paradigma naturalista-animista que dominava en el Renaixement tardà, amb pensadors com Giordano Bruno o Tomasso Campanella. Fora dels ambients acadèmics on sí que dominava l’aristotelisme i l’autoritat del text bíblic, la “filosofia natural” dels humanistes estava  influïda pel neoplatonisme i l’hermetisme[1], i no distingia entre ciència, metafísica i màgia. De fet, la màgia, la càbala, l’alquímia i l’astrologia, van ser decisives durant els primers passos del mecanicisme i la Nova Ciència, i no es podria entendre la revolució Científica sense elles.

La commoció que va significar la cosmologia copernicana i els nous descobriments navals, van fer trontollar la terra sota els peus dels europeus. Per un costat es qüestionaven totes les interpretacions tradicionals, però per l’altre, les noves experiències eren rebudes sense cap sentit crític.  S’estava disposat a donar crèdit a tot allò que es veia o es llegia, no hi havia cap llei o norma que separés el possible de l’impossible. Dominava una experiència del món crèdula, que s’explicava des de l’animisme i la màgia: el món era un gran animal amb consciència del qual se’n podia esperar qualsevol cosa, i només el coneixement de les forces ocultes podia comportar un cert domini de la naturalesa.  La totalitat del cosmos estava regida per estranyes forces de tipus animal que es movien per la simpatia o l’antipatia de les seves parts, en un dinamisme impossible de preveure i que només permetia la descripció de les seves manifestacions i la seva recopilació testimonial.


Joseph Wright of Derby (1734-1797): The Alchymist in Search of the Philosophers' Stone Discovers Phosphorus http://www.artexpertswebsite.com/pages/artists/wright.php


Als inicis del segle XVII la hipòtesi del “gran animal” es va començar a substituir per la hipòtesi del “gran mecanisme” en agafar-se com a model explicatiu la tecnologia més desenvolupada del moment: la mecànica, amb els seus rellotges i autòmats. El mecanicisme concebia un univers format per parts articulades en moviment en una relació de causa-efecte entre elles. El canvi de metàfora permetia reduir la realitat a lleis matemàtiques i aprofitar així tot el coneixement matemàtic acumulat per l’ocultisme pitagòric i les especulacions cabalístiques. Gracies al treball de Galileu i Kepler, la Ciència que fins aleshores s’havia limitat a una minuciosa acumulació de dades, va ser capaç de començar a formular les lleis físiques del “Gran Llibre de la Naturalesa”.

Els bons resultats de la hipòtesi mecanicista, tant a l’hora de predir fenòmens com en la seva aplicació tècnica, van permetre acomplir en certa manera l’ideal màgico-alquímic de domini de la naturalesa, l’antiga recerca del coneixement per predir i controlar les forces del “gran animal”. El mateix Descartes, que va ser qui va fer la formulació més nítida del mecanicisme, també personificà aquella  voluntat de domini. Ell volia estendre la fiabilitat de les matemàtiques a tota la resta del coneixement. El seu mètode havia de permetre a l’individu modern fer-se l’amo de la naturalesa superant totes les limitacions que aquesta l’imposava.  Una de les seves principals motivacions era similar a la dels alquimistes, trobar la manera d’allargar la vida de forma indefinida. Així, el model mecanicista aviat es va aplicar també a l’estudi del cos humà (com de fet ja havia fet Leonardo), revolucionant el  camp de la medicina, on es va produir una revolució gairebé tan important com la que es va dur a terme en astronomia.



La raó i el mètode científic es van convertir en els grans instruments per perpetuar la voluntat de poder dels mags renaixentistes que, amb la Il·lustració, va adquirir un caràcter més obert. La ciència va ser concebuda com un discurs alliberador: el domini de la naturalesa estava al servei de la humanitat i era també una forma de combatre les formes de domini ideològic basades en la ignorància i la superstició. Cap el 1690 la revolució científica ja s’havia culminat pel que fa a la teoria[2], ara el que calia era divulgar aquells coneixements i treure’n profit per al progrés envers la felicitat humana. El desenvolupament de la ciència havia de permetre el domini complet de la naturalesa mitjançant la seva aplicació tècnica, mentre que el coneixement aplicat a l’home i a la societat havia de permetre l’evolució política i social, que es retroalimentaria a través de l’educació de les noves generacions en un progrés d’abast inimaginable.

La fe mecanicista en la capacitat de la raó i la tecnologia per permetre a la humanitat triomfar per sobre de totes les limitacions naturals, ha perviscut fins als nostres dies a través de mites com els de Frankenstein fins a arribar als cyborgs i viatges interestel·lars de la ciència ficció. Com els antics alquimistes que dedicaven les seves vides a la recerca de la font de l’eterna joventut, ara es creu que gràcies al coneixement científic i a la tecnologia serem capaços de superar les imposicions de les lleis de l’entropia, i superar l’escassetat de recursos i la crisi energètica a que condueix el dogma del creixement econòmic. Com explica Roegen, la tesi favorita dels economistes, ja siguin liberals o marxistes, és que el poder de la tecnologia no té límits: sempre serem capaços de trobar substituts a un recurs escàs i d’augmentar la productivitat de qualsevol tipus d’energia i material. Donat que, gràcies al desenvolupament dels mitjans d'explotació agrícola, es va evitar que es complissin les catàstrofes anunciades per Malthus, es confia que es podran seguir superant les limitacions que surtin al pas. Per als fanàtics del creixement insistir en l’existència d’un límit a la capacitat tecnològica significa negar el poder de l’home per influir en el progrés.[3]

L’antic model màgic d’interpretació de la natura va sobreviure al mecanicisme en forma de sectes esotèriques minoritàries i, en molts aspectes, en la religió econòmica. Les elits del món financer que veuen l’economia com un organisme viu que creix i creix de forma indefinida, es comporten com les antigues sectes dedicades a la màgia obscura. Els nous mags de les finances creuen estar en possessió del coneixement ocult que permet preveure i dominar els moviments del “gran animal”; només els escollits poden ser iniciats en el llenguatge hermètic i la matemàtica cabalística que permeten predir les manifestacions de les forces ocultes: els fluxos de capital que creen les grans riqueses.

Amb les matemàtiques i la tecnologia més avançades al seu servei els mags de l’economia financera han creat una realitat: la dels fluxos de capital a escala global, una realitat en la qual tot allò que no forma part de les transaccions de capital no existeix. Han creat una realitat a mida i han aconseguit fer creure a la resta dels ciutadans que el coneixement dels seus mecanismes escapa a les seves capacitats. Els mags de les finances són la casta sacerdotal de la religió econòmica, són també els assessors als qui el poder polític acudeix per prendre les decisions relacionades amb l’economia. Segles després de posar-se en marxa el projecte il·lustrat que havia de separar definitivament la raó de la fe, resulta que els més devots de la religió del capital són, precisament, aquells que prenen les decisions polítiques; i ho fan sense atendre a criteris que no siguin els d’eficiència i productivitat, i sense tenir en compte cap consideració ètica ni fer cap referència a objectius socials.

De forma recurrent els aprenents de bruixot perden el domini de la seva màgia i les bombolles que han fet créixer amb ella esclaten de forma violenta i cruel. Els efectes de les explosions els reben els que viuen en l’economia real, però són perfectament assumibles pels mags, que s’asseguren que les seves posicions de domini no es vegin afectades per les crisis que provoquen. Han aconseguit que les altres realitats quedin per sota de la seva i han creat les regles del joc per tal de guanyar sempre.

BIBLIOGRAFIA

FEBVRE, L., “Los orígenes del espíritu moderno: libertinaje, naturalismo y mecanicismo”, a Erasmo, la contrarreforma y el espíritu moderno, Barcelona: Ediciones Martínez Roca, 1970.
REALE, G. i ANTISERI, D., “Del Humanismo a Descartes”, a Historia de la Filosofía II, Tomo 1, Barcelona: Herder, 2010.
SHORTO, R., Els ossos de Descartes, Barcelona: La campana, 2009.
TURRÓ, S.,  Descartes. Del hermetismo a la nueva ciencia, Barcelona: Anthropos, 1985.
TODOROV, T., El espíritu de la Ilustración, Barcelona: Galaxia Gutemberg/Círculo de lectores, 2008.              



[1] Per al platonisme renaixentista, amb Ficino al capdavant, una de les autoritats era el Corpus Hermeticum, considerat antiquíssim i atribuït a Hermes Trimegist, malgrat tractar-se d’una falsificació del segle II d.C. amarada de platonisme i cristianisme primitiu. El fet d’atribuir-li veracitat va portar a creure que Jesucrist i Plató eren portadors d’una saviesa molt més antiga. Va succeir el mateix em els Oracles Caldeus, atribuïts a Zoroastre, i amb els Himnes Òrfics, atribuïts a Orfeu. Els tres texts van ser donats per autèntics i van contribuir a l’acceptació de la màgia, l’alquímia i la teúrgia, i que molts pensadors com  Marcili Ficino, Pico della Mirandola, o Agrippa,volguessin fer-les compatibles amb el cristianisme.
[2] L’any 1687, Newton va publicar els seus Principis de filosofia natural, que van significar la culminació de les pretensions arrelades al renaixement de comprendre les lleis naturals a través de les matemàtiques.
[3] NICHOLAS GEORGESCU-ROEGEN: "Energy and Economic Myths" , Southern Economic Journal 41, no. 3, January 1975)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada