ÉTIENNE DE LA BOÉTIE: SERVITUD I DESOBEDIÈNCIA (I)

"De moment només voldria entendre com és possible que tants homes, tants burgs, tantes ciutats, tantes nacions, suportin de vegades a un sol tirà que no té més força de la que ells li donen, que només pot perjudicar-los mentre ells ho vulguin suportar i que no podria fer-los cap mal si deixessin de tolerar-li tot, com el toleren per no contradir-lo."

L’any 1548, a la Guiena, va tenir lloc l’anomenada Revolta dels Pinauds, o Revolta de la Gabella. La gabella, l’impost que gravava la sal, era un dels impostos més odiats a França, no només pel fet  que la sal era un bé indispensable, també perquè el seu comerç era monopoli de l’Estat i perquè els encarregats de recaptar-la eren sovint corruptes. L’extensió de l’impost al sud-oest francès, zona de maresmes on tradicionalment s’havia comerciat de forma lliure amb la sal, va provocar una sèrie de detencions per contraban i petites revoltes que desencadenarien la gran revolta del 1548.

Els recaptadors de l’impost van ser caçats i assassinats a diversos pobles de la regió alhora que a Bordeus, la capital, van esclatar violents disturbis i van ser assassinats el governador del rei i una vintena d’oficials. El rei Enric II, per tal d’imposar un càstig exemplar, va enviar un exèrcit comandat per Anne de Montmorency a esclafar les insurreccions i va reprimir fortament la ciutat de Bordeus. S’hi va suspendre el parlament, es van requisar les armes, i es van imposar unes multes exorbitants. Cent quaranta persones van ser condemnades a mort, moltes altres van ser assotades mentre als camps, els líders rebels eren penjats.

Va ser, probablement, tot aquell context de desaforada repressió el que va inspirar a un molt jove estudiant d'advocacia de la Universitat d’Orleans a preguntar-se com la voluntat de tot un país podia ser doblegada per la d’un sol home. D’aquelles reflexions en va sorgir el Discurs sobre la servitud voluntària, un pamflet escrit per Étienne de La Boétie (1530-1563) que va marcar l’inici de la teoria política francesa.

La Boétie va voler desentranyar els mecanismes psicològics que porten als pobles a sotmetre’s a la voluntat d’un sol home, per més cruel i arbitrària que sigui. Una servitud de la qual podrien deslliurar-se’n fàcilment donada la correlació de forces. En altres paraules, vol descobrir el misteri de l’obediència civil, que porta a la massa a restar esclavitzada, a donar el consentiment a la pròpia opressió i subministrar al tirà els instruments per dur-la a terme. La servitud voluntària és un “vici monstruós” contrari a la raó i a l’impuls natural envers la llibertat.

Per a La Boètie el principal motiu que porta a la servitud voluntària és el costum. Els que neixen en l’esclavatge i no han conegut una altra situació, prenen aquesta per l’ordre natural o la voluntat divina, i no sospiten la pròpia capacitat per a canviar una realitat injustament desfavorable. Acostumats a l’esclavitud, els homes perden el valor de lluitar per la llibertat, encara més, perden el valor de desitjar-la.

Els tirans, per la seva part, empren diversos sistemes per a perpetuar l’obediència. Des d’una mistificació del governant que atribueix un origen diví o mític al seu poder; fins a la provisió assistencial d’aliments i d’entreteniment de baixa qualitat, el panem et circenses de l’Antiga Roma; passant per la restricció de l’accés a l’educació, la repressió de la dissidència i el manteniment d’una casta jeràrquica d’empleats estatals que venen la seva fidelitat a canvi de privilegis. Així, el desig natural de llibertat de l’ésser humà és doblegat per la força del costum sumada a la propaganda ideològica, els espectacles narcòtics i l’obstaculització del lliurepensament.

Es tracta d’una obra paradoxal en diferents sentits. Començant per un títol que confronta dos termes en principi antagònics com “servitud” i “voluntària”. És en aquest punt on radica l’originalitat de l’obra de La Boétie, en entendre que la tirania és una conseqüència de la voluntat dels súbdits i no de la del tirà. D’aquesta tesi se’n desprèn una visió pessimista de l’ésser humà, pel fet de no poder evitar caure en el vici de la servitud arribant a condicions del tot indignes. Aquesta visió pessimista contrasta amb l’optimisme antropocentrista que imperava entre els humanistes del Renaixement, i situaria a La Boétie en la línia de pensadors posteriors com Thomas Hobbes. Però del Discurs també es desprèn una exhortació a deslliurar-se de la tirania i certa esperança en el paper de l’educació i del lliurepensament, i això el situaria en la línia de l’humanisme dels il·lustrats del segle XVIII.

Encara podríem assenyalar una altra paradoxa més: tot i que després d’acabar els seus estudis La Boétie es va convertir en un fidel servidor de l’ordre i de la llei, el seu escrit es va convertir en una crida a la desobediència fonamentada en un dret natural a la llibertat; una crida que, encara avui, manté un gran poder subversiu.