Ve de la primera part: Éttiene de la Boétie: Servitud i desobediència (I)
El Discurs sobre la servitud voluntària d’Étienne de la Boétie no va ser la primera obra en plantejar el problema del domini i l’obediència. La qüestió de la desobediència és tan antiga com la reflexió política i ja Sòfocles (495-405 aC), a la seva tragèdia Antígona, la va justificar a través de l’oposició entre les lleis tiràniques i les divines. A l’antiguitat grega i romana el poder era vist com una conseqüència natural de l’ús de la força. La tirania era considerada com la degradació natural de la monarquia, que havia de ser combatuda perquè era perjudicial per al conjunt de ciutadans lliures. Això els va portar a experimentar amb formes mixtes de govern.
A l’època medieval, el poder terrenal es considerava derivat de poder diví, per tant, mai podia ser absolut sinó que havia de ser limitat en la pràctica. Tota persona estava sotmesa a alguna autoritat superior, i tot poder terrenal estava regulat mitjançant alguna ordenació jurídica. La societat medieval es va caracteritzar per ser de tipus contractual o pactista, estant clarament codificats els drets i les obligacions de senyors i vassalls, i existint sempre una autoritat superior capaç d’arbitrar en cas de desacord. Així, quan es traspassaven certs límits morals o quan els senyors no complien la seva part del pacte, els vassalls tenien dret a resistir-se. Sorgí tota una tradició medieval que justificava la violència pública davant el poder il·legítim i fins i tot arribava a promoure l’assassinat de monarques infames. Es va desenvolupar una doctrina del tiranicidi que es remunta a Isidoro de Sevilla (560-636) i que travessa l’Escolàstica medieval amb personatges com John de Salisbury (1115-1176).
La vella societat contractual va començar a deixar pas a l’Estat modern. Amb la decadència del papat i de l’Imperi, els monarques del segle XVI es veien lliures de deures ètics i límits legals, ja no hi havia cap instància superior a la que apel·lar més enllà del governant. Va ser també l’època en que la política va començar a ser estudiada per dret propi, i no com una branca de la teologia o de la moral. Durant el Renaixement, els principis divins i hereditaris del poder havien començar a ser qüestionats, i els poderosos es van veure forçats a acceptar els consells d’experts en la matèria.
El més destacat d’aquests experts fou Maquiavel (1469-1527), que és el precedent més directe del Discurs de La Boétie, tant pel que fa a l’estil, una retòrica farcida de referències a l’antiguitat clàssica; com pel que fa a la tesi, que es desprenia de forma implícita a El Príncep (1513), de que el poder només pot existir si es nodreix del consentiment dels súbdits. Però mentre el florentí es dirigia al governant advertint-lo dels perills d’excedir-se en la injustícia i aconsellant-lo per a forçar el consentiment; La Boétie, es dirigeix a les masses i les exhorta a retirar el suport als tirans injustos i fer una revolta pacífica contra el govern il·legítim. Per al pensador francès, l’únic que cal per acabar amb la tirania és que el poble es decideixi a ser lliure, aquesta és la gran novetat aportada pel seu discurs:
“Us afebliu perquè sigui més fort i us tingui més toscament lligats amb regna curta. I de tantes indignitats que ni els animals mateixos no suportarien, us en podríeu deslliurar si intentéssiu, no alliberar-vos, sinó només desitjar-ho. Decidiu no servir-lo més, i ja sereu lliures.”
La Boètie, que no comptava amb més de divuit anys quan va escriure el seu discurs, mai no el va publicar. En acabar els estudis va gaudir del favor del monarca i es va dedicar a la política, posicionant-se en un conservadorisme moderat; però, després de la seva prematura mort, el seu discurs va seguir un camí propi i va ser emprat pels que havien estat els seus adversaris polítics. Van ser els hugonots més radicals els primers en publicar-lo de forma anònima en diversos pamflets com Reveille-Matin des François (1574), que atacaven les posicions catòliques que havia defensat La Boétie.
Però aquells calvinistes no podien limitar-se a reivindicar la desobediència de les lleis injustes. Amb l’agudització dels enfrontaments entre catòlics i protestants i, més concretament, amb la massacre del dia de Sant Bartomeu a París, es va fer palès que davant una monarquia que amenaçava, no només l’existència de la nova església calvinista, sinó també la vida física dels seus membres, els hugonots estaven obligats a complementar la seva oposició teològica amb una oposició política, i a fonamentar doctrinalment el dret de resistència i de rebel·lió. L’any 1573 apareix l’obra Francogalia de François Hotman, considerada el primer programa polític dels hugonots i una de les primeres mostres teòriques de rebuig a l’absolutisme, en la que es parlava del vincle contractual entre governants i súbdits, i del dret d’aquests a alçar-se en rebel·lió si el pacte era violat. Théodore de Bèze a el De Iure Magistratum (1574) també emmarcava els supòsits legals que autoritzaven a la resistència, i defensava l’existència d’uns drets humans inviolables i d’un poder judicial independent. La influència del Discurs va ser decisiva en l’obra d’aquells monarcòmans hugonots que, en plena construcció de l’Estat modern, revifaren la doctrina del tiranicidi però també assentaren moltes de les bases de les futures democràcies representatives.
La reflexió d’aquests i altres monarcòmans com Althussius o Plessis-Mornay, va ser resultat d’una situació política extrema, un abús de poder despietat en el context de les guerres de religió. Els seus textos eren estretament legalistes, ajustant-se a demandes concretes de drets i llibertats a la França governada per la casa de Guisa. El discurs de La Boétie, en canvi, no era un atac a una tirania concreta, sinó que, en desvetllar els mecanismes ocults de la dominació, era una atac a totes les formes d’opressió. El pensament de La Boétie, fou més abstracte, més universal i, com explica Rothbard, encara més radical en apostar per la desobediència civil massiva i no violenta com a mètode derrocament del tirà.[1] Per això la seva influència es deixaria veure en la defensa del dret a la rebel·lió de John Locke, en la desobediència civil de Thoreau, i en tot el pensament llibertari.
Avui el Discurs ens segueix interpel·lant perquè les formes de dominació que s’han succeït des del segle XVI fins a l’actualitat, segueixen comportant-se segons el mateix esquema descrit per aquell jove estudiant de divuit anys. Continuem trobant exemples de les versions totalitàries de la tirania que es van desenvolupar al segle XX, en les que el control de la informació i el culte al líder dels que parlava La Boétie, poden assolir cotes tan elevades com les de l’actual Corea del Nord. En altres latituds, la tirania no és tan personalista i hermètica com la de Kim Jong-Un, els centres de poder han esdevingut més difusos i les formes de dominació més subtils. Mitjançant l'educació a mida de les demandes del mercat, els entreteniments narcòtics a televisions i estadis, i el foment d'un hedonisme consumista; es busca l'acceptació acrítica de la societat, que és la versió actual de la servitud voluntària, arrelar la creença que no podem fer res per canviar la realitat i només podem adaptar-nos a ella. El principal objectiu dels nous senyors és aconseguir que les relacions de domini i submissió siguin percebudes com l'ordre natural del món.
Avui, La Boétie ens segueix advertint de la facilitat amb la que els nostres impulsos de llibertat poden ser fàcilment domesticats. Ens segueix advertint que sempre hi haurà qui intenti convèncer-nos d’acceptar una realitat que li es favorable, i de la nostra tendència a acceptar aquesta realitat per injusta que sigui. Bé, per injusta que sigui no, la història ens mostra que hi ha uns límits d’injustícia que poden desencadenar la desobediència massiva, ja sigui en la seva forma pacífica o en la de revoltes violentes. La desobediència es mostra com un dels principals motors de la història, una història en la que sempre acaba ressorgint la tan humana tendència a la servitud.
[1] ROTHBARD, MURRAY
N. “Ending Tyranny Without Violence”, http://www.lewrockwell.com/1970/01/murray-n-rothbard/overthrowing-the-state/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada